Buscador de libros

Busqueda avanzada
Ilíada: portada
  • N° páginas : 581
  • Medidas: 210 x 130 mm.
  • Peso: gr
  • Encuadernación: Tela
Descargar Ficha Enviar Ficha

Ilíada HOMER

Aquesta nova traducció posa a l'abast del públic actual aquest magne poema, en una versió poètica i actual d'aquest clàssic indiscutible de la literatura universal.

Editorial:
Traductor:
Pau Sabaté
Colección:
BERNAT METGE UNIVERSAL
Materia BIC:
TEXTOS CLÁSICOS
ISBN:
978-84-9859-344-0
EAN:
9788498593440
Precio:
28.37 €
Precio con IVA:
29.50 €

¿Quieres comprar este libro? Busca tu librería más cercana

 

Sinopsis

El primer volum de la nova col·lecció Bernat Metge Universal és la Ilíada d'Homer, traduïda en vers per Pau Sabaté i amb pròleg del poeta Enric Casasses. La Ilíada és juntament amb l'Odissea i la Biblia, la base de la literatura i de la cultura occidentals. Composta en el si d'una tradició èpica oral per un aede d'identitat desconeguda que els antic anomenaven Homer, aquesta epopeia monumental gira al voltant d'un episodi de l'últim any de la guerra de Troia: la còlera d'Aquiles, el més cèlebre i valerós dels combatents grecs, contra Agamèmnon, el comandant de la host hel·lena, a causa de Briseida. La retirada d'Aquil·les del combat afebleix notablement l'exèrcit grec i no és fins que Pàtrocle mor a mans d'Hèctor que Aquil·les no tornarà al camp de batalla al costat dels grecs.

El libro en los medios

L"estiu és una bona època per atrevir-se amb llibres "totxo"

01/08/2022

Esteve Plantada ens recomana obres de molt pes, des de clàssics com "Ulisses" i la "Ilíada" fins a la ciència-ficció de "Dune" o l"obra més controvertida de Mercè Rodoreda.

Trotalibros

03/07/2022

Video recomanació "Trotalibros"

Homer i la Ilíada

13/08/2021

UN LECTOR HONRAT I CORRENT D’AVUI DIA NO PERDRÀ PAS EL TEMPS SI TORNA A LA ILÍADA. Jaume Pòrtulas (1949) Tenim la sort que han aparegut recentment dues magnes traduccions al català de la Ilíada d’Homer, obra fundacional de la cultura europea, en edicions bilingües en un sol volum amb el text grec acarat. Per una banda, la traducció del filòleg Pau Sabaté (1989), que es va acabar d’imprimir l’octubre del 2019, commemorant els cent anys de la publicació de la primera traducció de l’Odissea de Carles Riba (1893-1959). L’obra inaugurà la col·lecció Bernat Metge Universal, emmarcada en el projecte la Casa dels Clàssics. Cal remarcar que és la primera vegada en quaranta anys que es tradueix en vers, sense notes a peu de pàgina, amb una introducció en prosa prèviament a cada un dels cants de l’epopeia. Amb una llengua senzilla, planera i potser per això xocant, l’obra s’acompanya d’un elegant pròleg d’Enric Casasses (1951). La Ilíada va ser amb diferència el llibre grec més llegit a l’Antiguitat. Irene Vallejo (1979) Per altra banda, tenim la versió en prosa de la filòloga i hel·lenista Montserrat Ros i Ribas (1943-2018), deixeble de Miquel Dolç (1912-1994) i de Josep Vergés (1903-1984), que la va deixar enllestida per a l’editorial Adesiara, juntament amb dos indispensables estudis introductoris de Jaume Pòrtulas i Francesc J. Cuartero que constitueixen una fantàstica guia de lectura per a tothom que es vulgui acostar i endinsar al text homèric. La professora es va dedicar intensament els darrers anys de la seva vida a aquesta traducció i aconseguí un text modèlic, remarcable i d’alta erudició. La Ilíada és un llarg poema èpic de quinze mil versos, el més antic de la literatura grega, que narra un episodi de l’expedició dels grecs sota les ordres d’Agamèmnon, rei de Micenes, contra Troia, una pròspera ciutat del nord-oest de la península d’Anatòlia. L’acció comença en el desè i darrer any de la guerra i conta un episodi, relativament breu i fascinant, de només uns quants dies d’aquell desè any de la guerra. Personatges de la Guerra de Troia L’ETERNITAT ESTÀ ENAMORADA DELS FRUITS DEL TEMPS. William Blake (1757-1827) Composta als voltants del 700 aC, els antics fixaven la guerra de Troia en els darrers decennis del segle XIII aC. La Ilíada està composta amb els procediments verbals de la poesia oral, pròpia d’una cultura que desconeixia l’escriptura. La tradició antiga atribueix unànimement la Ilíada i l’Odissea, dues magnes epopeies en hexàmetres, a un poeta extraordinari, “divinal”, de nom Homer, personatge de qui no se’n sabia ni se’n sap gairebé res, ni tan sols el seu lloc de naixença o l’època en què va viure. Rodamon cec, natural de Quios segons Tucídides (entre 460 i 455aC – 400aC), que escrivia: “Hi ha un home cec, viu a Quios, l’illa aspriva. Els seus cants seran, ara i per sempre, els millors!”. Heràclit (544aC/535aC- 484aC/475aC) proclamava Homer com el més savi, sense discussió, de tots els grecs. Hi ha gent disposada a mantenir que la Ilíada és l’epopeia més alta de la tradició occidental. Jaume Pòrtulas (1949) Els textos de la Ilíada i de l’Odissea es presenten dividits en vint-i-quatre cants o rapsòdies que es numeren amb les lletres de l’alfabet grec. El protagonista de la Ilíada és Aquil·les, el guerrer més poderós i temut de la mitologia grega. El poeta Enric Casasses diu que la Ilíada és “un adolorit cant a la vida”. Laura Borràs (1970) diu que és “el poema més antic de la literatura europea i narra la còlera d’Aquil·les en els fets de la guerra de Troia (Ílion, en grec). Amor i guerra”. Francesc J Cuartero apunta que podem desglossar l’obra en una primera part, corresponent als cants I-IX, que comprèn la disputa d’Aquil·les i Agamèmnon, i la primera batalla. La segona, correspon als cants X-XVII que inclou els triomfs dels troians en absència d’Aquil·les i culmina amb la mort de Pàtrocle; la tercera, corresponent als cants XVII-XXIV, conta el retorn d’Aquil·les al combat, l’avinença amb Agamèmnon, la mort d’Hèctor i la reconciliació amb Príam. NINGÚ NO QUEDA INDIFERENT DAVANT LES EPOPEIES D’AQUIL·LES I ULISSES. Irene Vallejo (1979) Sembla ser que una edició de la Ilíada revisada i preparada per Aristòtil (384aC-322aC) la portava sempre Alexandre el Gran (356aC-323aC) en les seves campanyes. S’explica també que Alexandre dormia sempre amb el seu exemplar de la Ilíada i una daga sota el coixí. La Ilíada és pregonament tràgica, mentre que l’Odissea és romànticament novel·lesca. Jaume Pòrtulas (1949) Aquests dos magnes poemes (la Ilíada que postula Aquil·les i l’Odissea que postula Ulisses) tenien finalitats pedagògiques i enciclopèdiques. Pretenien encarnar tot el sistema de valors –remarca Pòrtulas- d’acord amb els quals una societat determinada aspirava a viure i allò que semblava important de transmetre a les generacions noves. Els poemes homèrics incorporaven els sistemes de valors morals, cívics i de creences. Això conformava un paper privilegiat d’Homer en el sistema didàctic i pedagògico-comunicatiu dels grecs antics. Passatges escollits dels poemes eren apresos a les escoles, en cerimònies civils i religioses i fins i tot en plets jurídics. D’aquí la importància històrica, filològica, literària, religiosa i filosòfica dels poemes homèrics segons Cuartero. Hi podem copsar visions del món i de la societat, de les relacions dels homes amb els déus i amb ells mateixos, imperatius morals i religiosos, és a dir, la forma més pròpiament grega d’organitzar la convivència en societat. La imparcialitat d’Homer entre els aqueus (predecessors dels grecs clàssics) i els troians és admirable. No hi ha bons ni dolents en el sentit convencional del terme i la ruïna de Troia és presagiada amb compassió, tot i les seves victòries, sempre parcials i transitòries. Malgrat el protagonisme d’Aquil·les, potser Hèctor, l’heroi troià, seria un heroi més modern -i més simpàtic per a nosaltres- que no pas l’inabordable Aquil·les, recorda Pòrtulas. Al capdavall, els troians lluiten en defensa de la seva pàtria i els aqueus són els invasors. EL RISC GROS NO PREN EN L’HOME COVARD. Píndar (522 o 518aC-450aC) La súplica del vell Príam, demanant pietat al victoriós Aquil·les per poder enterrar el seu fill Hèctor, agafant els genolls en senyal de suplica i besant les mans que han mort els seu fill, i la seva resposta (Aquil·les, plora també la mort del seu estimat Patrocle abraçat al rei Príam, que plora els seus fills morts, precisament a mans d’Aquil·les) constitueixen un dels episodis més impressionants i inoblidables de la Ilíada, una de les escenes més commovedores, una de les imatges més impactants de tota la literatura i un dels passatges suprems de la literatura universal. Casasses defensa que el text de la Ilíada és totalment contemporani. El poeta Jordi Llavina (1968) aconsella llegir aquest prodigi de bellesa i precisió en veu alta, per fer honors al to august de l’èpica i a la bondat del trasllat català. I queda embadalit en la comparança d’episodis bèl·lics amb les tasques del camp. Perquè Homer és el gran poeta de les comparacions (el mar “que no dona collites”, la terra “que molts alimenta”, la bella Aurora “amb dits de rosa”, “la negra mort violenta”, “paraules alades”, “el son, el qui doma tothom”, etc.) En aquesta època de pressa i d’estrès, quan la generositat amb el temps d’un mateix resulta tan difícil de trobar, la possibilitat de poder gaudir de la lectura de la Ilíada, aquesta meravella, aquesta obra monumental que és un dels pals de paller de la cultura occidental, amb versions supremes com les de Pau Sabaté o Montserrat Ros, són un luxe, un autèntic esdeveniment de primer ordre filològic i editorial i un privilegi que honora la cultura catalana i que cal amb orgull i satisfacció ressaltar, recomanar, gaudir i reivindicar.

"La Ilíada" de Pau Sabaté

20/04/2020

D’Eugeni Oneguin, el clàssic de Puixkin, no en podem llegir altra traducció que la que ha bastit Arnau Barios, a Club Editor, premiada fa poc, i doncs, pel que sé, no la podem comparar amb res d’anterior. De La Ilíada homèrica n’hi ha un munt de traduccions. Aquesta que els passo a comentar ara la signa Pau Sabaté, filòleg que estrena la col·lecció Bernat Metge Universal amb la que podríem anomenar honestament La Ilíada democràtica. Aquesta Ilíada és una obra distinta, que es distancia, molt a consciència, de la traducció més celebrada, la del prevere Josep Maria Balasch, que en publicà la segona versió que tinc a la mà el 1997. Ignoro si cal afegir que Pau Sabaté no és prevere? No crec que sigui una imprudència recordar als lectors més joves com el filòleg i canonge mallorquí mossèn Alcover amb relació a l’enginyer laic Pompeu Fabra es dibuixaven dos contorns, dos estils de vida, dos mentalitats molt clares. Aquí, entre Balasch i Sabaté s’insinua aquesta diferència. Pau Sabaté opta per una traducció en vers, seguint l’hexàmetre català, amb dos síl·labes àtones a l’inici, si cal, en què el lèxic rar no és l’artificiositat que crida més l’atenció al lector. Cada generació ha de traduir els clàssics. Pau Sabaté ha confegit la seua traducció en què deïforme s’ha convertit en “que s’assembla als déus”, i “Zeus de la darga de cabra” és allò de Zeus egidífer. Què caracteritza aquesta traducció? Usant un concepte polític que s’utilitzava fa decennis: la transparència màxima. Un davantal aclareix els elements argumentals més necessaris per seguir cada cant. Val la pena de recordar que la transparència màxima també és un artifici. En cert sentit, amb la seua força juvenil, Sabaté ha arrencat La Ilíada de les balmes humides i tancades de la Universitat i l’ha dut al país de les tablets, els mòbils i els ordinadors portàtils. El resultat és una “Ilíada leggera”, que no reclama anar al diccionari cada dos per tres. A estones semblaria que Paris pren un cafè Nespresso a dalt al palau de Troia. Els llençols del llit d’Helena són d’una blancor d’anunci de detergent. Els déus antics no tenen el llustre d’altres versions ni viuen en palaus, ara habiten en cases que imagines transparents, pensades per una bella arquitecta índia, amb amples jardins verticals. Pel camí s’han oblidat fórmules expressives, epítets híper cultes, verbs antics, ritmes desatesos i paraules inoïdes. A La Ilíada de Sabaté s’il·luminen les cases dels déus amb els llums d’Ikea. La lúgubre parca es torna la negra mort en la guerra. S’entenen més les raons d’Agamènnon. Ara sabem que al cant III l’honor que reclama Agamèmnon és una bona multa als troians que faci rics els grecs, ansiosos de poder i de riqueses. La Ilíada de Sabaté ha perdut misteri de les coses llunyanes. Això no t’estalvia l’esforç constant de la lectura en la primera gran història bèl·lica de la nostra tradició literària. Em sembla una traducció agosarada en el sentit que t’acosta l’obra grega sense contemplacions de context ni manierismes d’estil, tal com em pareix que són aquests joves filòlegs que arrenquen a viure al segle XXI”.

“A la ‘Ilíada’, els personatges es mouen per enrabiades” (Alpha) El País.cat, 23 gener 2020

23/01/2020

"El traductor fa una versió del gran clàssic d’Homer en vers 40 anys després de la darrera, en un català planer i tan sorprenent com la seva predilecció per Helena de Troia"

Pau Sabaté: “A la ‘Ilíada’, els personatges es mouen per enrabiades”

23/01/2020

De guanyar el concurs televisiu El gran dictat a traduir la Ilíada en hexàmetres en poc més de cinc anys. I, pel mig, entre altres coses, uns retocs del Nikos Kazantzakis de L’última temptació de Crist que Joan Sales va abocar al català, i ara es baralla amb els poemes del contemporani Odisseus Elitis. És la trajectòria particular del filòleg i traductor Pau Sabaté (Barcelona, 1989), que presenta una versió en català de l’obra d’Homer (Alpha / La Casa dels Clàssics), en vers, gairebé 40 anys després de la darrera, en una llengua senzilla, planera i potser per això xocant, com la seva flaca per Helena de Troia. MÉS INFORMACIÓ Pau Sabaté s’endú finalment el pot d’‘El gran dictat’ Pregunta. Quins conceptes definirien més bé la Ilíada? Honor, orgull, còlera…? Resposta. Aquests valors vertebren l’estructura narrativa, però no m’agraden tant com els que vertebren l’argument, i aquests són la vida i la mort; per això es pot llegir bé avui. L’honor, en canvi, no ens diu res… P. No cotitza l’honor al segle XXI? R. Potser està bé que els personatges de la Ilíada perdin l’honor. Es mouen per enrabiades, defensen el seu estatus; no és un honor ètic, és social: “No em puc deixar fer això”, diuen. El seu és un honor més institucional que altra cosa, i avui aquest s’ha perdut o s’ha superat. Bé, o així hauria de ser. P. L’aposta de la seva Ilíada, diu, és per la naturalitat i la fluïdesa. El d’Homer era un grec tan accessible en el seu moment? R. El llenguatge homèric és artificial: ningú va parlar mai així, amb una barreja de dialectes, de registres i formes de grec d’èpoques diferents, però la seva sintaxi no és gens difícil de seguir. Si jo hagués traduït fil per randa el dialecte homèric, sonaria estrany: hauria d’haver barrejat mallorquí, valencià, català de l’Alguer… Avui crec que no es pot fer. He optat per un català accessible, crec que he captat l’expressió directa que tenen els poemes homèrics; no hi ha motiu per fer-ne una complicació innecessària. P. S’havia falsejat la veu d’Homer en català fins ara en haver-li envellit el to? R. Falsejat, no, però sí arcaïtzat molt per donar-li més majestuositat; crec que només donava sensació de cosa distant al lector. És una opció d’eficàcia relativa, i més quan, si alguna cosa és la Ilíada, és immediatesa i vivor; fer-la gratuïtament arcaica la reduïa. Eren traduccions amb esperit neoclàssic. P. Vostè, potser, ha accelerat el tempo de la partitura literària? R. Se’m pot fer aquesta crítica. En algun moment he estat temerari, ho admeto; accelerar el tempo potser no és gaire fidel, però alentir-lo tampoc. Lèxicament ho puc defensar: els col·loquialismes són meditats, hi ha aspectes en el text que ho suggereixen. P. Ha optat per l’hexàmetre català, com van fer les històriques versions del claretià Miquel Peix i l’estudiós Manuel Balasch. En què se’n diferencia? R. L’hexàmetre comença amb síl·laba tònica, però això, en català, és impossible. Carles Riba va ser el primer de saltar-s’ho introduint una síl·laba tònica abans que no es compta; jo m’he permès la llicència d’afegir-ne un altra: el vers corre molt més bé. I a més, anecdòticament, he fet alguna cesura al mig dels versos… P. La seva Ilíada gairebé ha coincidit amb la pòstuma de l’hel·lenista Montserrat Ros (a Adesiara). Hi ha, almenys, vuit aproximacions a aquesta obra d’Homer en català, de les quals cinc són senceres i una, fins i tot, en prosa. No caldria tapar altres llacunes? R. Té tot el sentit, i més. Encara me"n semblen poques, comparat amb les que tenen les cultures alemanya, francesa o italiana; les traduccions s’han d’anar actualitzant. Des dels noranta no n’havia sortit cap en vers i ja ha passat tota una generació. Buits? Els superclàssics els tenim tots fets. Ara cal anar renovant comèdies, com s’està fent amb Sòfocles, Eurípides o Aristòfanes… Potser anem pitjor amb poesia hel·lenística: Teòcrit, Calímac... Estem bé, no cal recórrer a traduccions castellanes; ara es tracta de no perdre el que tenim. P. Perdre? R. A Catalunya hi ha una gran amenaça: l’estudi del grec està desapareixent de secundària; hi ha qui el voldria estudiar, però són pocs els instituts que l’ofereixen… P. Enric Casasses, al pròleg, queda enlluernat per la capacitat en el poema d’anar de la gota de rosada a la follia interior dels poderosos. És això el millor de la Ilíada? R. Mirar-ho tot és la grandesa homèrica. És recollir allò èpic —tempesta, nevades, batalles— que ens fa sentir petits i, alhora, mirar allò que encara ens fa més petits —la gota en l’espiga del blat—, tot en el mateix poema; la mirada macrocòsmica i la microcòsmica i com ho combina: el quotidià, la tendresa al bell mig de la batalla des de les reflexions dels guerrers... P. La dona hi té un paper ben galdós: és amant, o botí, o mare reproductora… R. La Ilíada mai no és políticament correcta als ulls d’avui, però cal llegir-la ara per ser conscients d’on venim; es pot fer i cal fer la lectura literària perquè és una gran obra, un clàssic, però també es pot fer la lectura feminista, la de les lluites socials, la política... perquè hi són i permeten veure com es tracta l’ésser humà, com n’és de descarnada la vida: dones i fills com a botins de guerra, els esclaus com a objectes... És interessant veure com s’expressa i com s’accepta tot això. Ni que sigui una lectura com a antídot. P. Va guanyar, el novembre del 2014, el programa de TV3 El gran dictat. Ara s’ha estrenat un altre espai de llengua, El llenguado, polèmic per la seva visió un xic laxa, en un moment en què es diu que el català guanya a les aules, però perd al pati de l’escola. R. Fa un any que visc a Grècia, i no sé com va la cosa, però és evident que el català té un problema polític: no viu en normalitat; fins que no sigui oficial, no farem res. P. Però és cooficial… R. No ens enganyem: se sap que hi ha una llengua forta i un altra que s’ha de justificar; la batalla de l’ús del català es pot perdre, no és improbable: de jove, a primària tot era en català, i en arribar a l’institut, de sobte, emergia el castellà com a llengua més parlada. Crec que segueix així. P. Tornant a la Ilíada, amb qui es queda? R. Helena, sense dubte. P. L’esca del pecat? R. Sí i no; d’entrada, quan parla, no decep mai i, a banda del joc metaliterari del famós Cant III, on ella broda escenes de la guerra de Troia —és a dir, teixeix la Ilíada, de la qual és la causa—, té la consciència de ser el mal; però també es pot veure que l’hi han portat les circumstàncies. Príam, pare d’Hèctor i Paris, contemplant els dos exèrcits cara a cara, li diu que no en té la culpa, que han estat els déus... Helena és una víctima de les circumstàncies i de la instrumentalització.

La llengua dels mortals. La Casa dels Clàssics publica una nova traducció en vers de la "Ilíada", amb traducció de Pau Sabaté i pròleg d"Enric Casasses

02/01/2020

És discutit el tema de si el mateix home Homer va escriure la Ilíada i l’Odissea o si eren dos Homers diferents, potser mestre i seguidor. Sembla que l’Odissea sigui més humana, més normal, i la Ilíada més inhumana, més real. La Ilíada, que puja fins a un terrible «ai de mi, que ja veig que els déus a la mort em conviden», és un adolorit cant a la vida, el preludi d’un lament amb la destrucció de Troia al fons, allà, més endavant, i també és el plaer d’un artista que es diverteix explicant com es banya la deessa i quines arracades es posa (i no ho explica pas perquè sí, és un episodi molt important per al desplegament de la història), o fent notar que, en entrar aquells dos guerrers a l’assemblea, Menelau, ample d’espatlles, destaca, però després, quan ja s’han assegut, Odisseu infon més respecte. De fet, el plaer de l’artista és una manera de demostrar que la tragèdia és greu: l’autor no és un sàdic que gaudeix amb la mort i amb les ferides, l’autor és un enamorat de les oliveres i dels tamarius i de la claror de les estrelles, i potser el que fa amb aquesta història de destrucció és salvar el que es pot salvar, «com quan un pastor veu un núvol des d’una talaia / que, empès pel bramul del Ponent, pel mar obert se li acosta / i, de lluny estant, li sembla més negre i fosc que la pega / damunt de la mar violeta, i porta molta borrasca, / i s’esgarrifa de veure-ho, i mena els xais a una cova». És un home que s’estima molt les coses però pinta la més dura, la pitjor de totes, i ho fa amb valentia, no li tremola el pols en cap moment. I a pesar de fer-nos transitar «pel mig de la mortaldat, entre els morts, la sang negra i les armes», i a pesar de tota la tristor dels desenllaços, ens escalfa el cor amb els plaers del vers, que van estretament lligats a una visió de la bellesa del món, de la bellesa possible del món, presentada aquí en generosa abundància i amb paraules molt ben dites, perquè «la llengua dels mortals va girant, i pot dir moltes coses / de tota mena, i els mots hi tenen força pastura». Del pròleg d’Enric Casasses a la Iliada, d’Homer. Editat per La Casa dels Clàssics. Traducció de Pau Sabaté, premi Núvol Homo Fabra 2019

La llengua dels mortals

02/01/2020

La Casa dels Clàssics publica una nova traducció en vers de la "Ilíada", amb traducció de Pau Sabaté i pròleg d"Enric Casasses És discutit el tema de si el mateix home Homer va escriure la Ilíada i l’Odissea o si eren dos Homers diferents, potser mestre i seguidor. Sembla que l’Odissea sigui més humana, més normal, i la Ilíada més inhumana, més real. La Ilíada, que puja fins a un terrible «ai de mi, que ja veig que els déus a la mort em conviden», és un adolorit cant a la vida, el preludi d’un lament amb la destrucció de Troia al fons, allà, més endavant, i també és el plaer d’un artista que es diverteix explicant com es banya la deessa i quines arracades es posa (i no ho explica pas perquè sí, és un episodi molt important per al desplegament de la història), o fent notar que, en entrar aquells dos guerrers a l’assemblea, Menelau, ample d’espatlles, destaca, però després, quan ja s’han assegut, Odisseu infon més respecte. De fet, el plaer de l’artista és una manera de demostrar que la tragèdia és greu: l’autor no és un sàdic que gaudeix amb la mort i amb les ferides, l’autor és un enamorat de les oliveres i dels tamarius i de la claror de les estrelles, i potser el que fa amb aquesta història de destrucció és salvar el que es pot salvar, «com quan un pastor veu un núvol des d’una talaia / que, empès pel bramul del Ponent, pel mar obert se li acosta / i, de lluny estant, li sembla més negre i fosc que la pega / damunt de la mar violeta, i porta molta borrasca, / i s’esgarrifa de veure-ho, i mena els xais a una cova». És un home que s’estima molt les coses però pinta la més dura, la pitjor de totes, i ho fa amb valentia, no li tremola el pols en cap moment. I a pesar de fer-nos transitar «pel mig de la mortaldat, entre els morts, la sang negra i les armes», i a pesar de tota la tristor dels desenllaços, ens escalfa el cor amb els plaers del vers, que van estretament lligats a una visió de la bellesa del món, de la bellesa possible del món, presentada aquí en generosa abundància i amb paraules molt ben dites, perquè «la llengua dels mortals va girant, i pot dir moltes coses / de tota mena, i els mots hi tenen força pastura». Del pròleg d’Enric Casasses a la Iliada, d’Homer. Editat per La Casa dels Clàssics. Traducció de Pau Sabaté, premi Núvol Homo Fabra 2019

Llibreria Documenta. En Lluís ens recomana l"Ilíada d"Homer en la nova traducció de Pau Sabaté

31/12/2019

Facebook Llibreria Documenta: El Lluís, la Mercè i l"Eric entomen la difícil missió de fer tres recomanacions per tal d"ajudar a acabar les cartes als reis o fins i tot per aquells patges i reines i reis que s"enfronten a la tasca de recompensar a tots aquells que s"han portat be tot l"any 2019. I comencem amb aquesta Ilíada, traduitda per Pau Sabaté i que publica la Col·lecció Bernat Metge. Recomana: Lluís Ruiz Buscató

En Lluís ens recomana l"Ilíada d"Homer en la nova traducció de Pau Sabaté

31/12/2019

En Lluís ens recomana l"Ilíada d"Homer en la nova traducció de Pau Sabaté - facebook Documenta

Llibreria Documenta

31/12/2019

El Lluís, la Mercè i l"Eric entomen la difícil missió de fer tres recomanacions per tal d"ajudar a acabar les cartes als reis o fins i tot per aquells patges i reines i reis que s"enfronten a la tasca de recompensar a tots aquells que s"han portat be tot l"any 2019. I comencem amb aquesta Ilíada, traduitda per Pau Sabaté i que publica la Col·lecció Bernat Metge. Recomana: Lluís Ruiz Buscató

"Els 25 llibres de 2019" (Alpha - Bernat Metge) Ara Llegim, 28 desembre 2019

28/12/2019

Aquesta nova traducció posa a l"abast del públic actual aquest magne poema, en una versió poètica i actual d"aquest clàssic indiscutible de la literatura universal.

Descargar

Una nova Ilíada en català

08/12/2019

La Casa dels Clàssics presenta la ‘Ilíada’ d’Homer, l’obra que inaugura la nova col·lecció Bernat Metge Universal DAVID CASTILLO - BARCELONA Pocs mesos després que l’edi­to­rial Ade­si­ara pre­sentés la tra­ducció de la Ilíada feta per Mont­ser­rat Ros amb estu­dis intro­duc­to­ris de Jaume Pòrtu­las i Fran­cesc J. Cuar­tero –amb notes i índex de noms de Joan Albe­rich–, ens n’arriba una nova edició a La Casa dels Clàssics. Pre­sen­ten una nova versió del mateix títol, obra que inau­gura la nova col·lecció Ber­nat Metge Uni­ver­sal, amb tra­ducció en vers de Pau Sabaté, que, segons els edi­tors, ha optat “per un llen­guatge tan viu i potent com el de l’ori­gi­nal i con­ver­teix aquesta obra en una esde­ve­ni­ment lite­rari de pri­mer ordre”. L’edició és magis­tral, amb un pròleg del poeta Enric Casas­ses. No és el pri­mer cas de la riquesa cul­tu­ral del nos­tre sis­tema edi­to­rial, perquè, com saben, amb el cicle de novel·les de Mar­cel Proust està pas­sant el mateix. Llàstima per la quan­ti­tat d’obres impres­cin­di­bles que cal tra­duir o reno­var en català. En fi, la tra­ducció que pre­senta ara La Casa dels Clàssics “és única –escri­uen els edi­tors– per diver­ses raons”: “En pri­mer lloc, és la pri­mera tra­ducció cata­lana en vers de la Ilíada en més de qua­ranta anys. Pau Sabaté l’ha traduïda en un llen­guatge poètic vivíssim, molt acces­si­ble per al lec­tor d’avui en dia i, al mateix temps, car­re­gat de força literària. La seva és una tra­ducció que ens per­met sen­tir els con­flic­tes dels herois com si els tinguéssim a tocar i recrea les cèlebres com­pa­ra­ci­ons homèriques amb una sen­si­bi­li­tat exqui­sida.” Cal dir que l’edició, com ho era la d’Ade­si­ara, és còmoda, moderna i fa de bon lle­gir. Entre els extres hi ha aquest pròleg en què Casas­ses fa sucu­len­tes con­fes­si­ons: “La Ilíada és una pel·lícula de guerra i, natu­ral­ment, va amb música, i la música és la mateixa Ilíada, la llen­gua, els ver­sos, «bar­rant la llança amb la llança i l’escut amb l’escut de molts cui­ros, / i es recol­za­ven escut amb escut, casc amb casc i home amb home». És un gran qua­dro de guerra amb fons de pau, un fons «embol­ca­llat de poe­sia», el món del viure nor­mal i cor­rent, dels objec­tes quo­ti­di­ans, dels ges­tos sen­zills, de les fei­nes, dels homes i les dones i dels infants, dels ramats de cabres, del torn del ter­ris­ser, i també hi entra la intenció amb què es ves­teix i s’arre­gla una deessa, o la recepta de l’estra­nya orxata que bar­reja la de rínxols bonics, Heca­mede.” La gran diferència entre les dues edi­ci­ons –cal recor­dar que la mala­gua­nyada Mont­ser­rat Ros ja havia pre­sen­tat volums de la Ilíada per a la Ber­nat Metge– és que aquesta edició no és bilingüe com la de Ros, però pesa menys. Per tant, totes dues són per­fec­ta­ment com­pa­ti­bles. Casas­ses fa una lec­tura actual –recalca, per exem­ple, les des­crip­ci­ons embol­ca­lles– i fa uns diver­tits resums dels cants en poques fra­ses. O l’encerta quan es pre­gunta: “Hi ha coses que sem­blen molt anti­gues però si t’ho mires bé no ho són tant, són de fa tot just tres mil anys, si hi arriba. Per exem­ple, qui són els amos que reme­nen les cire­res, els senyors de la guerra?”

Una nova Ilíada en català. La Casa dels Clàssics presenta la ‘Ilíada’ d’Homer, l’obra que inaugura la nova col·lecció Bernat Metge Universal

08/12/2019

Pocs mesos després que l’editorial Adesiara presentés la traducció de la Ilíada feta per Montserrat Ros amb estudis introductoris de Jaume Pòrtulas i Francesc J. Cuartero –amb notes i índex de noms de Joan Alberich–, ens n’arriba una nova edició a La Casa dels Clàssics. Presenten una nova versió del mateix títol, obra que inaugura la nova col·lecció Bernat Metge Universal, amb traducció en vers de Pau Sabaté, que, segons els editors, ha optat “per un llenguatge tan viu i potent com el de l’original i converteix aquesta obra en una esdeveniment literari de primer ordre”. L’edició és magistral, amb un pròleg del poeta Enric Casasses. No és el primer cas de la riquesa cultural del nostre sistema editorial, perquè, com saben, amb el cicle de novel·les de Marcel Proust està passant el mateix. Llàstima per la quantitat d’obres imprescindibles que cal traduir o renovar en català. En fi, la traducció que presenta ara La Casa dels Clàssics “és única –escriuen els editors– per diverses raons”: “En primer lloc, és la primera traducció catalana en vers de la Ilíada en més de quaranta anys. Pau Sabaté l’ha traduïda en un llenguatge poètic vivíssim, molt accessible per al lector d’avui en dia i, al mateix temps, carregat de força literària. La seva és una traducció que ens permet sentir els conflictes dels herois com si els tinguéssim a tocar i recrea les cèlebres comparacions homèriques amb una sensibilitat exquisida.” Cal dir que l’edició, com ho era la d’Adesiara, és còmoda, moderna i fa de bon llegir. Entre els extres hi ha aquest pròleg en què Casasses fa suculentes confessions: “La Ilíada és una pel·lícula de guerra i, naturalment, va amb música, i la música és la mateixa Ilíada, la llengua, els versos, «barrant la llança amb la llança i l’escut amb l’escut de molts cuiros, / i es recolzaven escut amb escut, casc amb casc i home amb home». És un gran quadro de guerra amb fons de pau, un fons «embolcallat de poesia», el món del viure normal i corrent, dels objectes quotidians, dels gestos senzills, de les feines, dels homes i les dones i dels infants, dels ramats de cabres, del torn del terrisser, i també hi entra la intenció amb què es vesteix i s’arregla una deessa, o la recepta de l’estranya orxata que barreja la de rínxols bonics, Hecamede.” La gran diferència entre les dues edicions –cal recordar que la malaguanyada Montserrat Ros ja havia presentat volums de la Ilíada per a la Bernat Metge– és que aquesta edició no és bilingüe com la de Ros, però pesa menys. Per tant, totes dues són perfectament compatibles. Casasses fa una lectura actual –recalca, per exemple, les descripcions embolcalles– i fa uns divertits resums dels cants en poques frases. O l’encerta quan es pregunta: “Hi ha coses que semblen molt antigues però si t’ho mires bé no ho són tant, són de fa tot just tres mil anys, si hi arriba. Per exemple, qui són els amos que remenen les cireres, els senyors de la guerra?”

Una nova Ilíada en català

08/12/2019

La Casa dels Clàssics presenta la ‘Ilíada’ d’Homer, l’obra que inaugura la nova col·lecció Bernat Metge Universal Pocs mesos després que l’editorial Adesiara presentés la traducció de la Ilíada feta per Montserrat Ros amb estudis introductoris de Jaume Pòrtulas i Francesc J. Cuartero –amb notes i índex de noms de Joan Alberich–, ens n’arriba una nova edició a La Casa dels Clàssics. Presenten una nova versió del mateix títol, obra que inaugura la nova col·lecció Bernat Metge Universal, amb traducció en vers de Pau Sabaté, que, segons els editors, ha optat “per un llenguatge tan viu i potent com el de l’original i converteix aquesta obra en una esdeveniment literari de primer ordre”. L’edició és magistral, amb un pròleg del poeta Enric Casasses. No és el primer cas de la riquesa cultural del nostre sistema editorial, perquè, com saben, amb el cicle de novel·les de Marcel Proust està passant el mateix. Llàstima per la quantitat d’obres imprescindibles que cal traduir o renovar en català. En fi, la traducció que presenta ara La Casa dels Clàssics “és única –escriuen els editors– per diverses raons”: “En primer lloc, és la primera traducció catalana en vers de la Ilíada en més de quaranta anys. Pau Sabaté l’ha traduïda en un llenguatge poètic vivíssim, molt accessible per al lector d’avui en dia i, al mateix temps, carregat de força literària. La seva és una traducció que ens permet sentir els conflictes dels herois com si els tinguéssim a tocar i recrea les cèlebres comparacions homèriques amb una sensibilitat exquisida.” Cal dir que l’edició, com ho era la d’Adesiara, és còmoda, moderna i fa de bon llegir. Entre els extres hi ha aquest pròleg en què Casasses fa suculentes confessions: “La Ilíada és una pel·lícula de guerra i, naturalment, va amb música, i la música és la mateixa Ilíada, la llengua, els versos, «barrant la llança amb la llança i l’escut amb l’escut de molts cuiros, / i es recolzaven escut amb escut, casc amb casc i home amb home». És un gran quadro de guerra amb fons de pau, un fons «embolcallat de poesia», el món del viure normal i corrent, dels objectes quotidians, dels gestos senzills, de les feines, dels homes i les dones i dels infants, dels ramats de cabres, del torn del terrisser, i també hi entra la intenció amb què es vesteix i s’arregla una deessa, o la recepta de l’estranya orxata que barreja la de rínxols bonics, Hecamede.” La gran diferència entre les dues edicions –cal recordar que la malaguanyada Montserrat Ros ja havia presentat volums de la Ilíada per a la Bernat Metge– és que aquesta edició no és bilingüe com la de Ros, però pesa menys. Per tant, totes dues són perfectament compatibles. Casasses fa una lectura actual –recalca, per exemple, les descripcions embolcalles– i fa uns divertits resums dels cants en poques frases. O l’encerta quan es pregunta: “Hi ha coses que semblen molt antigues però si t’ho mires bé no ho són tant, són de fa tot just tres mil anys, si hi arriba. Per exemple, qui són els amos que remenen les cireres, els senyors de la guerra?”

Homer per a uns feliços molts

03/12/2019

Pau Sabaté, jove traductor, entre d’altres, de Kazantzakis, signa aquesta nova Ilíada en vers. Es tracta d’una traducció poètica, això és, una traducció, si recuperem les paraules de Carles Riba, que vol presentar el mateix contingut original que la traducció en prosa, però sota una forma que la pugui substituir, que funcioni autònomament i per si mateixa,1 sense la necessitat d’introduir cap intermediari entre el lector i el poema original. Renuncia, doncs, a tot el sistema de lectura més tradicional de l’acadèmia: ni text grec, ni aparat, ni (gairebé) cap nota a peu de pàgina que pugui interrompre la comunicació entre el lector i el poema. També en són absents les introduccions de filòlegs de caire més erudit. El protagonisme és absolut per als hexàmetres catalans, en un volum molt sobri i despullat. La presentació d’aquesta Ilíada, de fet, no és, en essència, gaire diferent de la segona Odissea ribiana, publicada, precisament, a Alpha primer, i a la Magrana, després. Només se’n diferencia per la introducció d’un pròleg d’un tercer i per la inclusió d’un índex onomàstic final, a més d’uns resums que precedeixen cada cant. La semblança amb la presentació de l’Odissea és plenament volguda per una editorial que, al capdavall, és filla d’Alpha i de la institució creada per Cambó. De fet, a l’última pàgina del llibre, el colofó s’encarrega de confirmar la connexió amb Riba, indicant que aquesta Ilíada arriba cent anys després de la seva primera Odissea, aquesta publicada a Editorial Catalana. En efecte, aquesta Ilíada, encara que es guardi prou de dir-ho explícitament, vol aconseguir, per fi, una gran traducció poètica de referència del més vell dels poemes homèrics, per acompanyar l’Odissea de Riba, tot oferint, al lector d’avui, una versió literària que sigui accessible al gust poètic modern. De traduccions poètiques de la Ilíada ja en teníem, pel cap baix, tres de completes. Dues de Manuel Balasch (1971 i 1997) i una de Miquel Peix (1978). I si bé aquesta última tenia una dignitat més que remarcable, no ha estat reeditada i no se l’ha tingut mai per una gran traducció. La traducció de Sabaté, molt ambiciosa, com veurem, ve a reclamar, sense embuts, aquest lloc de traducció poètica per antonomàsia de la Ilíada en català. Aquesta edició, doncs, es vol poètica i potser per això els responsables editorials han encarregat el pròleg a un poeta, Enric Casasses, que serveix d’avantsala a la traducció i als mots del traductor. La voluntat d’acostar el vell poema al públic d’avui és ben palesa també en el pròleg de Casasses, que fuig del convencionalisme i de l’erudició banal. Al contrari, se’n riu, amb una certa ostentació de despreocupació filològica: Casasses llegeix la Ilíada sense cap mena de voluntat arqueològica i, burleta, presenta Homer com un poeta de carn i ossos, que no només va existir com a tal, sinó que va idear la Ilíada a través d’un procés de reflexió semblant al d’un poeta modern. I no tan sols això, sinó que aquest suposat poeta hauria directament escrit —i no compost— la Ilíada, i qui sap si també l’Odissea. El text de Casasses, que llisca molt bé, vol ressaltar el costat més humà, més entendridor i, per consegüent, més brutal, de l’enorme poema que és la Ilíada, en mans de Sabaté. Dèiem abans que aquesta edició renuncia —gairebé sempre— a les notes a peu de pàgina. Per pal·liar l’evident salt temporal entre nosaltres i el poema original i per situar el lector, els editors es devien sentir obligats a introduir una mena de resum de cada cant per facilitar-ne la comprensió. Un sistema que ja es va utilitzar en l’Odissea de Mira (2011) i que, en algunes ocasions ve a suplir la necessitat d’explicar algun concepte o situació que podria causar problemes al lector inexpert. És el cas de l’explicació d’alguns noms parlants, això és, de noms que en grec tenen un significat concret, cosa que el poeta aprofita per jugar-hi d’alguna manera. Per exemple, Hèctor i Andròmaca posen al seu fill el nom d’Escamandre, però la resta de la ciutat el coneix amb el nom d’Astíanax, que en grec vol dir una cosa així com ‘senyor de la ciutat emmurallada’, perquè «Hèctor tot sol defensava els murs d’Ílion». Doncs bé, coses com aquestes s’expliquen als resums que encapçalen cada cant. El cert és, però, que la traducció, com veurem, és tan eficaç i rutlla tan bé tota sola que en la majoria dels casos aquests resums poden semblar superflus. Una nova manera de traduir Homer Normalment, les traduccions de la Ilíada sonen sovint inflades i pomposes, en un registre invariablement elevat perquè així és com la tradició de l’èpica es va consolidar més tard: com el gènere «elevat» per excel·lència. Però la tradició homèrica no és així: allà els herois mengen, s’embruten, no són gens ben parlats, hi apareixen tota mena d’animals i les coses són dites de vegades amb una brutalitat molt considerable. Qui agafi la traducció de Sabaté i conegui alguna de les versions poètiques anteriors, notarà de seguida que ens trobem davant d’una cosa diferent. El traductor, de manera molt clara, s’ha volgut desmarcar d’aquesta tradició que entén Homer com un poeta àulic, per oferir-lo de manera profundament humana, despullat de tota ampul·lositat i barroquisme, mirant-lo de cara als ulls —perdoneu-me l’acudit fàcil—, però sense rebaixar-lo gens. Per escometre poèticament Homer i oferir-ne una lectura realment nova, Sabaté opera sobre dos eixos principals: la llengua i la mètrica utilitzades. Una llengua viva Com dèiem en ocasió de la segona part de l’article dedicat a la traducció de M. Ros, el grec homèric és una llengua que no es va parlar mai, feta d’una barreja tant geogràfica —diferents dialectes grecs— com temporal —diferents estrats cronològics de la llengua. Malgrat això, la llengua d’Homer, sense ser ni de lluny la pròpia de la parla quotidiana, en tant que «literària», és més aviat planera. Noble, si voleu, però senzilla. És per això que Sabaté vol fer parlar Homer en un català viu, directe i menys recargolat que el dels seus predecessors, intentant construir un català homèric que combini aquests dos elements tan difícils de conjuminar amb la introducció de col·loquialismes, com ara «aviam», al costat d’expressions de registre més elevat. Hi ha, doncs, una recerca de la naturalitat constant. I això es nota, sobretot, en les interlocucions entre personatges, és a dir, en l’estil més directe. Així, els herois de Sabaté no parlen com dos gentilhomes, sinó que parlen com dos guerrers. Dos guerrers de l’aristocràcia, és clar. Si s’han d’insultar, s’insulten, com Aquil·les, quan al primer cant (v. 158), injuria Agamèmnon amb un «grandíssim poca vergonya». Ja no hi ha «embriacs» utilitzats com a insults, sinó «farts de vi». I quan dos guerrers es reconcilien, la grandiloqüència no hi té cabuda: «va, si s’ha dit res de mal, ja mirarem d’arreglar-ho». En aquest sentit, hi ha un treball ingent en la traducció dels epítets i de les fórmules en general. En català, on ja hi ha, a hores d’ara, una sòlida i antiga traducció dels poemes homèrics, s’ha anat assentant una manera de traduir aquestes clàusules amb un to elevat i pompós. En aquesta Ilíada hi ha un procés gairebé contrari. Les naus ja no són «còncaves» o «concavades», sinó «naus que fan panxa». Aquil·les ja no és «funest» o «fatídic», sinó un «mala bèstia», que segurament es correspon molt més amb tot el que representa la figura d’un carnisser com Aquil·les. Inicialment, sobretot si el lector ja està avesat a la tradició traductora dels poemes homèrics, aquestes tries li semblaran molt xocants. Especialment en casos que ja ens sabíem de memòria. Els aqueus, que ja ens havíem acostumat que tinguessin «llargs cabells» o «llargues cabelleres», s’han tornat aquí uns «cabelluts» una mica almogàvers. Zeus que l’ègida portava, ara du «una darga de cabra», que és el que devia ser una ègida, però que, sobretot, per l’animal, xoca frontalment amb la idea de noblesa que ens fem dels grecs, per bé que, al capdavall, devien ser un poble ben rural. La mateixa operació de normalització es troba en paraules que no tenen una exacta correspondència en català. Aquí, els vents grecs han estat traduïts pels equivalents més plausibles en català. Els quitons i els peples han deixat pas a les túniques i els vestits, partint d’una estratègia més aviat assimiladora, cosa que fa que l’autor antic se’ns presenti com a quelcom viu. De la mateixa manera, els patronímics acabats amb -ida, com ara «Pelida», «Atrida», o «Tidida», han quedat desenvolupats en «fill de Peleu», «fill d’Atreu», «fill de Tideu», mentre que alguns topònims amb nom parlant, no significatius per al públic comú, són traduïts per mantenir el joc de paraules que hi ha en grec. «Aleia» és una plana que al cant VI (v. 201) sembla que apareix només per la seva relació amb el verb aláomai, «vagar». Sabaté se n’adona i tradueix no transcrivint, sinó adaptant el nom: «Vaivera». Amb aquestes precioses paraules de Valentí Fiol, a propòsit de l’Odissea de Riba, es pot resumir bé aquest voler fer parlar Homer en un català viu: «la seva forma de vida serà diferent de la nostra, però necessàriament haurà d’expressar-se amb les fórmules amb què en la nostra llengua s’expressa la vida».2 Per tot el que hem dit, podríem pensar que es tracta d’una traducció profundament assimiladora, però en realitat el que trobem és un punt intermedi molt interessant entre les dues postures de què parlàvem a l’anterior article. Per exemple, hi ha una voluntat de mantenir els compostos grecs d’una manera que es podria fer estranya en català. En efecte, en grec és molt comuna la formació de compostos, que no sempre són de bon mantenir en la nostra llengua. Així com l’anglès o l’alemany ho tenen prou fàcil, a les llengües romàniques els costa més. Sabaté, però, s’hi llança sense por. Posidó, normalment traduït pel que «sacseja» o «sondrolla» la terra, amb una llarga perífrasi, és aquí el «sacsaterres» i Ares és l’«estassamortals». I així amb un llarg etcètera. Fins i tot hi ha la voluntat de traduir els jocs de paraules que fa el grec contínuament i que en català poden sonar absurds. Així, per exemple, «i el seny del desassenyat va convèncer» (IV, 104) no és una badada estilística del traductor, sinó un fidel reflex del grec, que se serveix de dues paraules de la mateixa arrel: phrénas áphroni. Aquest punt intermedi entre les dues estratègies traductores es veu molt clar en l’adaptació dels noms grecs. La majoria de noms són adaptats en la transcripció grega normativa, però d’altres, massa marcats per la tradició, com Aquil·les i Helena, mantenen la llatina. Sorprèn, però, que Ulisses no entri en aquest darrer grup i mantingui el grec Odisseu. Fa tot l’efecte que Sabaté es deixi endur sempre per la intuïció, per l’olfacte, sense preocupar-se gaire del que diran els seus antics professors de grec i els acadèmics de torn. I fa molt bé. Fins i tot sembla que, com Casasses en el seu pròleg, jugui a veure fins on pot tibar la corda. Això vol dir que sigui poc literal o inexacte? Al contrari, Sabaté és filòleg i hel·lenista. Però és, abans que res, un escriptor, un traductor. I demostra tenir en compte els comentaris imprescindibles dels acadèmics de torn. El fet que no es tracti d’una edició bilingüe, a més, també l’ajuda. Però la seva traducció no és una traducció lliure. Al contrari, sol ajustar-se al text grec, fora d’algun reble, del tot excusable, exigit per la mètrica. Simplement, és en el to i en la llengua juganera que vol desempallegar-se de l’encarcarament acadèmic. I això en una traducció que vol ser llegida pel comú de la gent em sembla fonamental. Sabaté no s’encara amb el professor, sinó amb Homer, per fer-lo parlar en un català eficaç —plausible, almenys. En alguns casos, és cert que pot semblar que es passi de rosca, sobretot quan la llengua utilitzada cau en el perill d’assemblar-se massa a la quotidiana. Tanmateix, el català de Sabaté no arriba a ser (gairebé) mai vulgar. Al contrari, el seu català és molt ric i no s’està d’utilitzar, quan escau, tot el ventall de registres que li ofereix la llengua literària. Aquest tractament de la llengua em sembla que rellueix especialment en els episodis de lluita i en els passatges més humans i quotidians, sobretot els més amorosos. Els primers guanyen en brutalitat, els segons en tendresa i passió. De fet, és en aquests episodis on hi ha la clau de volta de la traducció d’aquest poema homèric. Què és la Ilíada, sinó un gran poema bèl·lic profundament humà? Sabaté no reserva mai les tintes a l’hora de retratar l’escabrositat homèrica, en les descripcions de la guerra, que ressonen amb tota la seva cruesa: «Així va parlar, i va amollar, i Atena guià la tirada al nas, al costat de l’ull, i li va travessar les dents blanques. El bronze que mai no s’esmussa va tallar-li l’arrel de la llengua i la punta va sortir-li just per davall la barbeta» (IV, 290–293) El mateix principi s’aplica, com deia, a les escenes amoroses, en què s’estalvien eufemismes absurds i girs i perífrasis embellidores, i es descriu tot amb simplicitat. Així, s’excita Zeus, en veure Hera acabada d’empolainar: «Va ser veure-la, i el desig li cobrí les freixures espesses com quan havien fet l’amor per primera vegada i havien anat plegats cap al llit, d’amagat dels seus pares» (XIV, 294–296). El moment en què els dos déus van al llit és especialment deliciós i serveix per veure com Sabaté no renuncia mai a un català de més volada, profundament poètic: «Així va parlar el fill de Cronos i va prendre en braços l’esposa. La terra, per sota d’ells, va fer néixer una herbada ufanosa i un llit de safrà i de jacint, i de trèvols plens de rosada, espès i flonjo, que per damunt de terra els alçava. Van estirar-s’hi tots dos i al damunt van tapar-se amb un núvol daurat i bellíssim, i una rosada lluent en plovia» (XIV, 346–351). Un nou hexàmetre Però tota aquesta revolució en la llengua triada per traduir Homer no seria possible sense fer-ne una altra de paral·lela en la construcció de la caixa de ressonància triada perquè soni la llengua: la mètrica. Pot semblar que la discussió mètrica sigui una fotesa de mestretites, i a qui no hi estigui interessat li pot resultar espessa i insubstancial, però en realitat és clau per entendre l’èxit de la renovació lingüística de Sabaté. Que parli de revolució deu fer estrany si Sabaté justament ha triat l’hexàmetre, com els seus predecessors. En efecte, des de la publicació de la primera Odissea de Riba, totes les traduccions poètiques de l’èpica clàssica han estat fetes en hexàmetres catalans. Ni una de sola ha variat gens ni mica el model de vers, perquè han entès indissociable la forma del contingut i han volgut reproduir també el tipus de vers, i amb ell, el ritme. En què consisteix, per tant, la innovació de Sabaté? Breument: dotar l’hexàmetre de la llibertat necessària per a una narració tan llarga com és la d’un poema homèric que els imitadors de Riba no sempre han sabut donar-hi. Hem de pensar que l’hexàmetre és un vers que no és propi de la mètrica romànica i que la seva adaptació és producte d’una operació molt meticulosa de Riba, seguint el camí iniciat per Maragall als Himnes homèrics. És un vers que, aparentment, contravé totes les normes de la mètrica catalana, ja que no es regeix pel nombre de síl·labes, sinó pel nombre d’accents. L’hexàmetre català és un vers, per dir-ho de pressa, que vol imitar el seu homònim grec substituint l’element generador del ritme grec, la quantitat, pel que ho fa en català, la intensitat, fent correspondre a cada temps fort del grec una síl·laba dotada d’accent rítmic, i a cada temps feble, una síl·laba neutra. Si recordem que l’hexàmetre grec era una sèrie de sis compassos, de dos temps, un de fort i un de feble i que el fort era ocupat per una síl·laba llarga, i el feble, per dues de breus, que podien ser contretes a una de llarga (però no en el cinquè peu), ens sortirà un vers que, amb les corresponents cesures, oscil·larà entre les 13 i les 17 síl·labes totals, amb un patró semblant a aquest: TAA TAA TAA TAA TAA TA (en què T= tònica i A= àtona). Les dues àtones podran ser reduïdes a una de sola per mirar de buscar l’equivalent a la contracció del grec. Veiem-ho amb un exemple ribià: «Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora», que segueix aquest patró: TAA TAA TA TA TAA TA. Riba s’inventà, doncs, un vers sense tradició en català i l’utilitzà per a les seves dues versions de l’Odissea. El gran problema d’aquest model rítmic, però, està en el fet que en català és molt complicat aconseguir començar sistemàticament el vers amb una tònica, per la gran quantitat d’elements àtons que troben el seu lloc natural en primera posició de la frase, com ara articles, conjuncions, preposicions, etc. El vers, doncs, per se, anava contra la naturalesa pròpia de la llengua. Això va obligar Riba a fer alguns equilibris, com investir d’un accent secundari un element àton —això és, tractar com a tònics elements que, per naturalesa, són àtons— o bé, el de començar el vers amb un peu amfibraic (ATA) i no dactílic per salvar el problema.3 Els seus hexàmetres van ser escrupolosament imitats pels seus epígons i, amb el pas del temps, fins i tot enrigidits. Això va provocar que en mans no tan destres com les de Riba, l’hexàmetre es tornés una gàbia, una eina que entorpia i feia ensopegar un vers que, recordem-ho, ha de ser fonamentalment narratiu. Sabaté parteix de la mateixa idea de Riba i, de fet, alguns dels seus hexàmetres podrien ser perfectament modèlics —«ara matem-los. Després robareu tranquils les despulles» (VI, 70)—, però la norma general és introduir una o fins i tot dues síl·labes àtones inicials, fora del còmput, en anacrusi, que li permeten salvar el problema de l’inici amb tònica. Així, un vers com «llavors va fer-li en resposta Aquil·les de cames veloces» conté una síl·laba fora de compàs, i en «Els aurigues es van quedar esmaperduts en veure les flames», n’hi ha dues. Que estiguin fora de compàs no vol dir que no les pronunciem i, per tant, sentirem un ritme inicial iàmbic —si hi ha una síl·laba en anacrusi— o anapèstic —si n’hi ha dues—, que s’estabilitza a partir del primer accent. A primer cop d’orella, això pot semblar molest, perquè trenca la cadència rítmica a què estem acostumats i, de fet, pot capgirar el ritme, perquè se’n va fàcilment cap a l’anapèstic, però, a banda de permetre una llibertat clau per a la construcció de la frase, justament ofereix una variabilitat rítmica que evita una sonsònia massa monòtona. De fet, Sabaté, que demostra haver llegit molt Riba, no comet l’error d’usar versos amb un ritme invariable, sinó que sempre que pot varia l’esquema rítmic, amb combinacions de peus diferents, que ajuden a dotar el vers de molta musicalitat. Hi ha, és cert, alguna decisió discutible, com la de deixar en anacrusi síl·labes per naturalesa tònica, com en «tots els cops que els aqueus preparem pel consell d’ancians un tiberi» (IV, 344)», en què el primer accent tònic que has de comptabilitzar és el de «cops»; o bé el de combinar aquest tipus de versos amb anacrusi, amb d’altres començats per una àtona que has d’incloure dins del còmput i considerar-la investida d’un accent secundari perquè surti l’hexàmetre: «que al campament espaiós dels aqueus et porti la contra» (I, 230). Venint d’una majoria de versos que reclamen la lectura amb anacrusi, aquests versos poden despistar l’orella, però en general són pocs. Malgrat totes aquestes llicències, en alguna ocasió no pot evitar que les exigències mètriques li torturin la sintaxi, que pot resultar confusa: «Polidamant que branda la llança va anar a defensar-lo el fill de Pàntous, i Protoènor, fill d’Areílic, tocà amb la llança feixuga, que va passar-li l’espatlla, i ell va caure a la pols […]» (XIV, 449–452). O encara: «Aiant aleshores Forcis, el fill ple d’astúcia de Fènops quan s’atansava a Hipòtous el va colpir al mig del ventre i la placa de la cuirassa trencà, i va vessar-li les tripes el bronze […]» (XVII, 312–315). En aquest segon exemple, si s’observa el grec, però, es pot veure com el que fa el traductor és seguir tant com pot l’ordre de les paraules de l’original. Fins i tot respecta l’encavalcament. En qualsevol cas: l’operació de Sabaté amb la mètrica és efectiva. Pot semblar senzilla, però és atrevida. Cap dels imitadors de Riba hi havia caigut o s’hi havia atrevit i aquests petits canvis —i alguns d’altres quant a les cesures que explica Sabaté al seus mots introductoris— ja li permeten una cosa tan òbvia i necessària com poder començar amb un «després» o un «també». L’hexàmetre català ja no va contra la llengua. Amb això, no cal dir-ho, el traductor guanya una fluïdesa molt important i aconsegueix fer d’aquest vers una eina molt apta per a la narració, i no un enemic que li vagi en contra, encara que de vegades això suposi, a la pràctica, la inversió del ritme: del dàctil a l’anapest. Al cap i a la fi, el que hi ha és una concepció accentual del vers, a la manera dels anglesos, i no sil·làbica. És indiferent quantes síl·labes hi hagi a l’inici. L’important és que després del primer accent fort, el lector trobi, sense esforç, els cinc següents, amb el ritme concret que demana el vers èpic. Una Ilíada per anys Algú pensarà, en llegir aquesta Ilíada, que Sabaté ha traduït en reacció a Riba. Res més lluny de la realitat. No només ha fet servir en essència el mateix vers, sinó que la construcció lingüística de Sabaté és perfectament equiparable a la de Riba. El català de l’Odissea ribiana, encara que avui pugui sonar arcaic i inaccessible, és una creació literària de primer ordre, amb ple sentit per als lectors possibles que podia tenir i amb una aposta molt clara per un català a la vegada noble i ple d’expressions del català corrent, sobretot propi de l’argot dels pescadors de l’època. Sabaté ha operat sobre un mateix principi, però parlant als lectors del segle xxi i no amb l’Odissea, sinó amb la Ilíada. La seva traducció és, per això, un esdeveniment literari molt important, tant perquè es tracta de l’obra que es tracta, com perquè tradueix Homer amb una llibertat com ningú s’havia atrevit a fer des de Riba. No tan sols aconsegueix ser el que es proposava, ser la traducció poètica de referència de la Ilíada, sinó que, com ja passa amb la primera Odissea de Riba, sembra la llavor d’una gran traducció que, a parer meu, haurà d’anar, de dret, a la lleixa de les millors traduccions catalanes de poemes narratius, on sens dubte farà companyia al recent Oneguin de Barios.

Homer per a uns feliços molts

03/12/2019

Pau Sabaté, jove traductor, entre d’altres, de Kazantzakis, signa aquesta nova Ilíada en vers. Es tracta d’una traducció poètica, això és, una traducció, si recuperem les paraules de Carles Riba, que vol presentar el mateix contingut original que la traducció en prosa, però sota una forma que la pugui substituir, que funcioni autònomament i per si mateixa,1 sense la necessitat d’introduir cap intermediari entre el lector i el poema original. Renuncia, doncs, a tot el sistema de lectura més tradicional de l’acadèmia: ni text grec, ni aparat, ni (gairebé) cap nota a peu de pàgina que pugui interrompre la comunicació entre el lector i el poema. També en són absents les introduccions de filòlegs de caire més erudit. El protagonisme és absolut per als hexàmetres catalans, en un volum molt sobri i despullat. La presentació d’aquesta Ilíada, de fet, no és, en essència, gaire diferent de la segona Odissea ribiana, publicada, precisament, a Alpha primer, i a la Magrana, després. Només se’n diferencia per la introducció d’un pròleg d’un tercer i per la inclusió d’un índex onomàstic final, a més d’uns resums que precedeixen cada cant. La semblança amb la presentació de l’Odissea és plenament volguda per una editorial que, al capdavall, és filla d’Alpha i de la institució creada per Cambó. De fet, a l’última pàgina del llibre, el colofó s’encarrega de confirmar la connexió amb Riba, indicant que aquesta Ilíada arriba cent anys després de la seva primera Odissea, aquesta publicada a Editorial Catalana. En efecte, aquesta Ilíada, encara que es guardi prou de dir-ho explícitament, vol aconseguir, per fi, una gran traducció poètica de referència del més vell dels poemes homèrics, per acompanyar l’Odissea de Riba, tot oferint, al lector d’avui, una versió literària que sigui accessible al gust poètic modern. De traduccions poètiques de la Ilíada ja en teníem, pel cap baix, tres de completes. Dues de Manuel Balasch (1971 i 1997) i una de Miquel Peix (1978). I si bé aquesta última tenia una dignitat més que remarcable, no ha estat reeditada i no se l’ha tingut mai per una gran traducció. La traducció de Sabaté, molt ambiciosa, com veurem, ve a reclamar, sense embuts, aquest lloc de traducció poètica per antonomàsia de la Ilíada en català. Aquesta edició, doncs, es vol poètica i potser per això els responsables editorials han encarregat el pròleg a un poeta, Enric Casasses, que serveix d’avantsala a la traducció i als mots del traductor. La voluntat d’acostar el vell poema al públic d’avui és ben palesa també en el pròleg de Casasses, que fuig del convencionalisme i de l’erudició banal. Al contrari, se’n riu, amb una certa ostentació de despreocupació filològica: Casasses llegeix la Ilíada sense cap mena de voluntat arqueològica i, burleta, presenta Homer com un poeta de carn i ossos, que no només va existir com a tal, sinó que va idear la Ilíada a través d’un procés de reflexió semblant al d’un poeta modern. I no tan sols això, sinó que aquest suposat poeta hauria directament escrit —i no compost— la Ilíada, i qui sap si també l’Odissea. El text de Casasses, que llisca molt bé, vol ressaltar el costat més humà, més entendridor i, per consegüent, més brutal, de l’enorme poema que és la Ilíada, en mans de Sabaté. Dèiem abans que aquesta edició renuncia —gairebé sempre— a les notes a peu de pàgina. Per pal·liar l’evident salt temporal entre nosaltres i el poema original i per situar el lector, els editors es devien sentir obligats a introduir una mena de resum de cada cant per facilitar-ne la comprensió. Un sistema que ja es va utilitzar en l’Odissea de Mira (2011) i que, en algunes ocasions ve a suplir la necessitat d’explicar algun concepte o situació que podria causar problemes al lector inexpert. És el cas de l’explicació d’alguns noms parlants, això és, de noms que en grec tenen un significat concret, cosa que el poeta aprofita per jugar-hi d’alguna manera. Per exemple, Hèctor i Andròmaca posen al seu fill el nom d’Escamandre, però la resta de la ciutat el coneix amb el nom d’Astíanax, que en grec vol dir una cosa així com ‘senyor de la ciutat emmurallada’, perquè «Hèctor tot sol defensava els murs d’Ílion». Doncs bé, coses com aquestes s’expliquen als resums que encapçalen cada cant. El cert és, però, que la traducció, com veurem, és tan eficaç i rutlla tan bé tota sola que en la majoria dels casos aquests resums poden semblar superflus. Una nova manera de traduir Homer Normalment, les traduccions de la Ilíada sonen sovint inflades i pomposes, en un registre invariablement elevat perquè així és com la tradició de l’èpica es va consolidar més tard: com el gènere «elevat» per excel·lència. Però la tradició homèrica no és així: allà els herois mengen, s’embruten, no són gens ben parlats, hi apareixen tota mena d’animals i les coses són dites de vegades amb una brutalitat molt considerable. Qui agafi la traducció de Sabaté i conegui alguna de les versions poètiques anteriors, notarà de seguida que ens trobem davant d’una cosa diferent. El traductor, de manera molt clara, s’ha volgut desmarcar d’aquesta tradició que entén Homer com un poeta àulic, per oferir-lo de manera profundament humana, despullat de tota ampul·lositat i barroquisme, mirant-lo de cara als ulls —perdoneu-me l’acudit fàcil—, però sense rebaixar-lo gens. Per escometre poèticament Homer i oferir-ne una lectura realment nova, Sabaté opera sobre dos eixos principals: la llengua i la mètrica utilitzades. Una llengua viva Com dèiem en ocasió de la segona part de l’article dedicat a la traducció de M. Ros, el grec homèric és una llengua que no es va parlar mai, feta d’una barreja tant geogràfica —diferents dialectes grecs— com temporal —diferents estrats cronològics de la llengua. Malgrat això, la llengua d’Homer, sense ser ni de lluny la pròpia de la parla quotidiana, en tant que «literària», és més aviat planera. Noble, si voleu, però senzilla. És per això que Sabaté vol fer parlar Homer en un català viu, directe i menys recargolat que el dels seus predecessors, intentant construir un català homèric que combini aquests dos elements tan difícils de conjuminar amb la introducció de col·loquialismes, com ara «aviam», al costat d’expressions de registre més elevat. Hi ha, doncs, una recerca de la naturalitat constant. I això es nota, sobretot, en les interlocucions entre personatges, és a dir, en l’estil més directe. Així, els herois de Sabaté no parlen com dos gentilhomes, sinó que parlen com dos guerrers. Dos guerrers de l’aristocràcia, és clar. Si s’han d’insultar, s’insulten, com Aquil·les, quan al primer cant (v. 158), injuria Agamèmnon amb un «grandíssim poca vergonya». Ja no hi ha «embriacs» utilitzats com a insults, sinó «farts de vi». I quan dos guerrers es reconcilien, la grandiloqüència no hi té cabuda: «va, si s’ha dit res de mal, ja mirarem d’arreglar-ho». En aquest sentit, hi ha un treball ingent en la traducció dels epítets i de les fórmules en general. En català, on ja hi ha, a hores d’ara, una sòlida i antiga traducció dels poemes homèrics, s’ha anat assentant una manera de traduir aquestes clàusules amb un to elevat i pompós. En aquesta Ilíada hi ha un procés gairebé contrari. Les naus ja no són «còncaves» o «concavades», sinó «naus que fan panxa». Aquil·les ja no és «funest» o «fatídic», sinó un «mala bèstia», que segurament es correspon molt més amb tot el que representa la figura d’un carnisser com Aquil·les. Inicialment, sobretot si el lector ja està avesat a la tradició traductora dels poemes homèrics, aquestes tries li semblaran molt xocants. Especialment en casos que ja ens sabíem de memòria. Els aqueus, que ja ens havíem acostumat que tinguessin «llargs cabells» o «llargues cabelleres», s’han tornat aquí uns «cabelluts» una mica almogàvers. Zeus que l’ègida portava, ara du «una darga de cabra», que és el que devia ser una ègida, però que, sobretot, per l’animal, xoca frontalment amb la idea de noblesa que ens fem dels grecs, per bé que, al capdavall, devien ser un poble ben rural. La mateixa operació de normalització es troba en paraules que no tenen una exacta correspondència en català. Aquí, els vents grecs han estat traduïts pels equivalents més plausibles en català. Els quitons i els peples han deixat pas a les túniques i els vestits, partint d’una estratègia més aviat assimiladora, cosa que fa que l’autor antic se’ns presenti com a quelcom viu. De la mateixa manera, els patronímics acabats amb -ida, com ara «Pelida», «Atrida», o «Tidida», han quedat desenvolupats en «fill de Peleu», «fill d’Atreu», «fill de Tideu», mentre que alguns topònims amb nom parlant, no significatius per al públic comú, són traduïts per mantenir el joc de paraules que hi ha en grec. «Aleia» és una plana que al cant VI (v. 201) sembla que apareix només per la seva relació amb el verb aláomai, «vagar». Sabaté se n’adona i tradueix no transcrivint, sinó adaptant el nom: «Vaivera». Amb aquestes precioses paraules de Valentí Fiol, a propòsit de l’Odissea de Riba, es pot resumir bé aquest voler fer parlar Homer en un català viu: «la seva forma de vida serà diferent de la nostra, però necessàriament haurà d’expressar-se amb les fórmules amb què en la nostra llengua s’expressa la vida».2 Per tot el que hem dit, podríem pensar que es tracta d’una traducció profundament assimiladora, però en realitat el que trobem és un punt intermedi molt interessant entre les dues postures de què parlàvem a l’anterior article. Per exemple, hi ha una voluntat de mantenir els compostos grecs d’una manera que es podria fer estranya en català. En efecte, en grec és molt comuna la formació de compostos, que no sempre són de bon mantenir en la nostra llengua. Així com l’anglès o l’alemany ho tenen prou fàcil, a les llengües romàniques els costa més. Sabaté, però, s’hi llança sense por. Posidó, normalment traduït pel que «sacseja» o «sondrolla» la terra, amb una llarga perífrasi, és aquí el «sacsaterres» i Ares és l’«estassamortals». I així amb un llarg etcètera. Fins i tot hi ha la voluntat de traduir els jocs de paraules que fa el grec contínuament i que en català poden sonar absurds. Així, per exemple, «i el seny del desassenyat va convèncer» (IV, 104) no és una badada estilística del traductor, sinó un fidel reflex del grec, que se serveix de dues paraules de la mateixa arrel: phrénas áphroni. Aquest punt intermedi entre les dues estratègies traductores es veu molt clar en l’adaptació dels noms grecs. La majoria de noms són adaptats en la transcripció grega normativa, però d’altres, massa marcats per la tradició, com Aquil·les i Helena, mantenen la llatina. Sorprèn, però, que Ulisses no entri en aquest darrer grup i mantingui el grec Odisseu. Fa tot l’efecte que Sabaté es deixi endur sempre per la intuïció, per l’olfacte, sense preocupar-se gaire del que diran els seus antics professors de grec i els acadèmics de torn. I fa molt bé. Fins i tot sembla que, com Casasses en el seu pròleg, jugui a veure fins on pot tibar la corda. Això vol dir que sigui poc literal o inexacte? Al contrari, Sabaté és filòleg i hel·lenista. Però és, abans que res, un escriptor, un traductor. I demostra tenir en compte els comentaris imprescindibles dels acadèmics de torn. El fet que no es tracti d’una edició bilingüe, a més, també l’ajuda. Però la seva traducció no és una traducció lliure. Al contrari, sol ajustar-se al text grec, fora d’algun reble, del tot excusable, exigit per la mètrica. Simplement, és en el to i en la llengua juganera que vol desempallegar-se de l’encarcarament acadèmic. I això en una traducció que vol ser llegida pel comú de la gent em sembla fonamental. Sabaté no s’encara amb el professor, sinó amb Homer, per fer-lo parlar en un català eficaç —plausible, almenys. En alguns casos, és cert que pot semblar que es passi de rosca, sobretot quan la llengua utilitzada cau en el perill d’assemblar-se massa a la quotidiana. Tanmateix, el català de Sabaté no arriba a ser (gairebé) mai vulgar. Al contrari, el seu català és molt ric i no s’està d’utilitzar, quan escau, tot el ventall de registres que li ofereix la llengua literària. Aquest tractament de la llengua em sembla que rellueix especialment en els episodis de lluita i en els passatges més humans i quotidians, sobretot els més amorosos. Els primers guanyen en brutalitat, els segons en tendresa i passió. De fet, és en aquests episodis on hi ha la clau de volta de la traducció d’aquest poema homèric. Què és la Ilíada, sinó un gran poema bèl·lic profundament humà? Sabaté no reserva mai les tintes a l’hora de retratar l’escabrositat homèrica, en les descripcions de la guerra, que ressonen amb tota la seva cruesa: «Així va parlar, i va amollar, i Atena guià la tirada al nas, al costat de l’ull, i li va travessar les dents blanques. El bronze que mai no s’esmussa va tallar-li l’arrel de la llengua i la punta va sortir-li just per davall la barbeta» (IV, 290–293) El mateix principi s’aplica, com deia, a les escenes amoroses, en què s’estalvien eufemismes absurds i girs i perífrasis embellidores, i es descriu tot amb simplicitat. Així, s’excita Zeus, en veure Hera acabada d’empolainar: «Va ser veure-la, i el desig li cobrí les freixures espesses com quan havien fet l’amor per primera vegada i havien anat plegats cap al llit, d’amagat dels seus pares» (XIV, 294–296). El moment en què els dos déus van al llit és especialment deliciós i serveix per veure com Sabaté no renuncia mai a un català de més volada, profundament poètic: «Així va parlar el fill de Cronos i va prendre en braços l’esposa. La terra, per sota d’ells, va fer néixer una herbada ufanosa i un llit de safrà i de jacint, i de trèvols plens de rosada, espès i flonjo, que per damunt de terra els alçava. Van estirar-s’hi tots dos i al damunt van tapar-se amb un núvol daurat i bellíssim, i una rosada lluent en plovia» (XIV, 346–351). Un nou hexàmetre Però tota aquesta revolució en la llengua triada per traduir Homer no seria possible sense fer-ne una altra de paral·lela en la construcció de la caixa de ressonància triada perquè soni la llengua: la mètrica. Pot semblar que la discussió mètrica sigui una fotesa de mestretites, i a qui no hi estigui interessat li pot resultar espessa i insubstancial, però en realitat és clau per entendre l’èxit de la renovació lingüística de Sabaté. Que parli de revolució deu fer estrany si Sabaté justament ha triat l’hexàmetre, com els seus predecessors. En efecte, des de la publicació de la primera Odissea de Riba, totes les traduccions poètiques de l’èpica clàssica han estat fetes en hexàmetres catalans. Ni una de sola ha variat gens ni mica el model de vers, perquè han entès indissociable la forma del contingut i han volgut reproduir també el tipus de vers, i amb ell, el ritme. En què consisteix, per tant, la innovació de Sabaté? Breument: dotar l’hexàmetre de la llibertat necessària per a una narració tan llarga com és la d’un poema homèric que els imitadors de Riba no sempre han sabut donar-hi. Hem de pensar que l’hexàmetre és un vers que no és propi de la mètrica romànica i que la seva adaptació és producte d’una operació molt meticulosa de Riba, seguint el camí iniciat per Maragall als Himnes homèrics. És un vers que, aparentment, contravé totes les normes de la mètrica catalana, ja que no es regeix pel nombre de síl·labes, sinó pel nombre d’accents. L’hexàmetre català és un vers, per dir-ho de pressa, que vol imitar el seu homònim grec substituint l’element generador del ritme grec, la quantitat, pel que ho fa en català, la intensitat, fent correspondre a cada temps fort del grec una síl·laba dotada d’accent rítmic, i a cada temps feble, una síl·laba neutra. Si recordem que l’hexàmetre grec era una sèrie de sis compassos, de dos temps, un de fort i un de feble i que el fort era ocupat per una síl·laba llarga, i el feble, per dues de breus, que podien ser contretes a una de llarga (però no en el cinquè peu), ens sortirà un vers que, amb les corresponents cesures, oscil·larà entre les 13 i les 17 síl·labes totals, amb un patró semblant a aquest: TAA TAA TAA TAA TAA TA (en què T= tònica i A= àtona). Les dues àtones podran ser reduïdes a una de sola per mirar de buscar l’equivalent a la contracció del grec. Veiem-ho amb un exemple ribià: «Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora», que segueix aquest patró: TAA TAA TA TA TAA TA. Riba s’inventà, doncs, un vers sense tradició en català i l’utilitzà per a les seves dues versions de l’Odissea. El gran problema d’aquest model rítmic, però, està en el fet que en català és molt complicat aconseguir començar sistemàticament el vers amb una tònica, per la gran quantitat d’elements àtons que troben el seu lloc natural en primera posició de la frase, com ara articles, conjuncions, preposicions, etc. El vers, doncs, per se, anava contra la naturalesa pròpia de la llengua. Això va obligar Riba a fer alguns equilibris, com investir d’un accent secundari un element àton —això és, tractar com a tònics elements que, per naturalesa, són àtons— o bé, el de començar el vers amb un peu amfibraic (ATA) i no dactílic per salvar el problema.3 Els seus hexàmetres van ser escrupolosament imitats pels seus epígons i, amb el pas del temps, fins i tot enrigidits. Això va provocar que en mans no tan destres com les de Riba, l’hexàmetre es tornés una gàbia, una eina que entorpia i feia ensopegar un vers que, recordem-ho, ha de ser fonamentalment narratiu. Sabaté parteix de la mateixa idea de Riba i, de fet, alguns dels seus hexàmetres podrien ser perfectament modèlics —«ara matem-los. Després robareu tranquils les despulles» (VI, 70)—, però la norma general és introduir una o fins i tot dues síl·labes àtones inicials, fora del còmput, en anacrusi, que li permeten salvar el problema de l’inici amb tònica. Així, un vers com «llavors va fer-li en resposta Aquil·les de cames veloces» conté una síl·laba fora de compàs, i en «Els aurigues es van quedar esmaperduts en veure les flames», n’hi ha dues. Que estiguin fora de compàs no vol dir que no les pronunciem i, per tant, sentirem un ritme inicial iàmbic —si hi ha una síl·laba en anacrusi— o anapèstic —si n’hi ha dues—, que s’estabilitza a partir del primer accent. A primer cop d’orella, això pot semblar molest, perquè trenca la cadència rítmica a què estem acostumats i, de fet, pot capgirar el ritme, perquè se’n va fàcilment cap a l’anapèstic, però, a banda de permetre una llibertat clau per a la construcció de la frase, justament ofereix una variabilitat rítmica que evita una sonsònia massa monòtona. De fet, Sabaté, que demostra haver llegit molt Riba, no comet l’error d’usar versos amb un ritme invariable, sinó que sempre que pot varia l’esquema rítmic, amb combinacions de peus diferents, que ajuden a dotar el vers de molta musicalitat. Hi ha, és cert, alguna decisió discutible, com la de deixar en anacrusi síl·labes per naturalesa tònica, com en «tots els cops que els aqueus preparem pel consell d’ancians un tiberi» (IV, 344)», en què el primer accent tònic que has de comptabilitzar és el de «cops»; o bé el de combinar aquest tipus de versos amb anacrusi, amb d’altres començats per una àtona que has d’incloure dins del còmput i considerar-la investida d’un accent secundari perquè surti l’hexàmetre: «que al campament espaiós dels aqueus et porti la contra» (I, 230). Venint d’una majoria de versos que reclamen la lectura amb anacrusi, aquests versos poden despistar l’orella, però en general són pocs. Malgrat totes aquestes llicències, en alguna ocasió no pot evitar que les exigències mètriques li torturin la sintaxi, que pot resultar confusa: «Polidamant que branda la llança va anar a defensar-lo el fill de Pàntous, i Protoènor, fill d’Areílic, tocà amb la llança feixuga, que va passar-li l’espatlla, i ell va caure a la pols […]» (XIV, 449–452). O encara: «Aiant aleshores Forcis, el fill ple d’astúcia de Fènops quan s’atansava a Hipòtous el va colpir al mig del ventre i la placa de la cuirassa trencà, i va vessar-li les tripes el bronze […]» (XVII, 312–315). En aquest segon exemple, si s’observa el grec, però, es pot veure com el que fa el traductor és seguir tant com pot l’ordre de les paraules de l’original. Fins i tot respecta l’encavalcament. En qualsevol cas: l’operació de Sabaté amb la mètrica és efectiva. Pot semblar senzilla, però és atrevida. Cap dels imitadors de Riba hi havia caigut o s’hi havia atrevit i aquests petits canvis —i alguns d’altres quant a les cesures que explica Sabaté al seus mots introductoris— ja li permeten una cosa tan òbvia i necessària com poder començar amb un «després» o un «també». L’hexàmetre català ja no va contra la llengua. Amb això, no cal dir-ho, el traductor guanya una fluïdesa molt important i aconsegueix fer d’aquest vers una eina molt apta per a la narració, i no un enemic que li vagi en contra, encara que de vegades això suposi, a la pràctica, la inversió del ritme: del dàctil a l’anapest. Al cap i a la fi, el que hi ha és una concepció accentual del vers, a la manera dels anglesos, i no sil·làbica. És indiferent quantes síl·labes hi hagi a l’inici. L’important és que després del primer accent fort, el lector trobi, sense esforç, els cinc següents, amb el ritme concret que demana el vers èpic. Una Ilíada per anys Algú pensarà, en llegir aquesta Ilíada, que Sabaté ha traduït en reacció a Riba. Res més lluny de la realitat. No només ha fet servir en essència el mateix vers, sinó que la construcció lingüística de Sabaté és perfectament equiparable a la de Riba. El català de l’Odissea ribiana, encara que avui pugui sonar arcaic i inaccessible, és una creació literària de primer ordre, amb ple sentit per als lectors possibles que podia tenir i amb una aposta molt clara per un català a la vegada noble i ple d’expressions del català corrent, sobretot propi de l’argot dels pescadors de l’època. Sabaté ha operat sobre un mateix principi, però parlant als lectors del segle xxi i no amb l’Odissea, sinó amb la Ilíada. La seva traducció és, per això, un esdeveniment literari molt important, tant perquè es tracta de l’obra que es tracta, com perquè tradueix Homer amb una llibertat com ningú s’havia atrevit a fer des de Riba. No tan sols aconsegueix ser el que es proposava, ser la traducció poètica de referència de la Ilíada, sinó que, com ja passa amb la primera Odissea de Riba, sembra la llavor d’una gran traducció que, a parer meu, haurà d’anar, de dret, a la lleixa de les millors traduccions catalanes de poemes narratius, on sens dubte farà companyia al recent Oneguin de Barios.

La veu dels déus i la llengua dels mortals. Pau Sabaté és un dels dos guanyadors del Premi Homo Fabra 2019 de Núvol

14/11/2019

La Casa dels Clàssics ha presentat una nova edició de la Ilíada, amb una traducció en vers de Pau Sabaté i un pròleg d’Enric Casasses. Amb aquest volum s’obre la col·lecció Bernat Metge Universal, dirigida per Raül Garrigasait, on es publicaran clàssics de totes les literatures i totes les èpoques. Fa uns mesos Adesiara publicava la traducció en prosa de la Ilíada de Montserrat Ros. Ara es publica aquesta nova traducció de Pau Sabaté, que ha tingut l’audàcia de traduir-la en vers. Feia més de quaranta anys que ningú no s’atrevia a traduir la Iliada en vers. Casasses posa en contrast la veu dels déus i la llengua dels mortals. “Ara farà gairebé tres mil anys hi havia un jove amb bona vista que li deien Homer”, diu Casasses al pròleg. Homer “era un jove amb bona vista i amb els ulls molt oberts que s’ho mirava tot i ho escoltava tot i tenia una idea: hava vist la immensa heroïcitat senzilla de la civilització”. Durant la roda de premsa celebrada al Caixaforum, Casasses ha fet una presentació eloqüent que podeu escoltar aquí. “La Ilíada és el primer llibre de les literatures europees, el primer de lo primer. Quan Homer va compondre la Ilíada ja devia ser una cosa suada i vista”, però té aquella força fundacional de les primeres obres. Casasses, que ha passat l’estiu immers en la Ilíada per escriure aquest pròleg, ha confessat que ell sempre s’havia decantat per l’Odissea, però després d’aquesta experiència va “a favor de la Ilíada“. Pau Sabaté ha explicat que la seva intenció en traduir la Ilíada ha estat transmetre la flama viva d’Homer. I per aconseguir la vivacitat desitjada, ha deslligat una mica el vers, defugint la rigidesa de l’hexàmetre tradicional, per fer-lo més lleuger. A banda d’aquesta ductilitat mètrica, Sabaté ha procurat infondre al text un to col·loquial. Així com les dues traduccions en vers que l’han precedit, la de Peix i la de Balasch, tendien a monumentalitzar el llenguatge, buscant sempre el lèxic més arcaïtzant i artificial per crear una sensació de llunyania mítica, Sabaté ha defugit la tendència medievalitzant per acostar-se més a “la llengua viva tal com l’hem après a parlar o la gaudim literàriament. He procurat fer servir un vocabulari més diàfan i directe, no només per fer Homer més llegidor sinó per defugir aquesta falsa monumentalitat marmòria que ha impregnat moltes traduccions d’un autor que en grec és molt clar i diàfan. Així com Virgili podia tenir un estil més refinat i culte, no tenim clar que Homer hagués de ser així. La llengua d’Homer és estranya però molt viva”, diu Sabaté. L’editor Raül Garrigasait ha observat que “tendim a llegir els antics a través de la mirada de la tradició neoclàssica posterior, i atribuïm als grecs una manera de parlar refinada i marmòria. En canvi, l’Homer de Pau Sabaté s’acosta a la llengua parlada i la traducció resulta molt pròxima”. Garrigasait també ha explicat que no s’ha volgut enfarfegar l’edició amb notes a peu de pàgina per no entrebancar la lectura. S’ha procurat guiar el lector, però, amb dos recursos. Per una banda cada cant ve precedit d’un resum en prosa que explica a grans trets els fets que s’hi exposen. I per l’altra, s’ha disposat al final del llibre un índex que recull els noms propis i els topònims de la Ilíada. Enric Casasses amb Raül Garrigasait Segons Xavier Mallafré, gerent de La Casa dels Clàssics, “la recuperació del llegat de la Bernat Metge és el projecte cultural del grup Som, una aventura que es inscriu en la història i que hem emprès amb la voluntat de romandre en el temps. No és un esprint, és una marató”, ha remarcat Mallafré que enguany ha vist com el Ministerio de Cultura premiava la seva edició de l’Aurea Dicta il·lustrada per Miquel Barceló en la modalitat d’edició de llibres de bibliòfil. Mallafré ha agraït la col·laboració de La Caixa i les institucions en la col·lecció Bernat Metge UnIversal.

Enric Casasses parla de la traducció de la Ilíada d"Homer

14/11/2019

Enric Casasses ens parla de la nova edició catalana de la Ilíada d"Homer, que ha editat La Casa dels Clàssics dins la col·lecció Bernat Metge Universal, amb una traducció en vers de Pau Sabaté. Casasses signa el pròleg d"aquesta edició i fa un elogi tant de la saviesa d"Homer com de la versió d"aquest clàssic que feia més de quaranta anys que no es traduïa en vers en català.

La «Ilíada» llega más «viva y cercana» en una nueva traducción

13/11/2019

En griego antiguo, «La Ilíada» es literalmente imposible de reproducir en este texto, así de difícil es. Para quien no recuerde su griego antiguo hay que decir que «La ilíada» es algo así como «IAiáç» pero sin letras que se entiendan. La palabra parece un hombre que se cae y pierde todos los dientes y la ingente epopeya no es eso ni mucho menos. Uno de los libros fundacionales de la cultura occidental bien merece constantes traducciones que la hagan accesible a nuevos lectores y despejen el camino hacia su alto significado. Porque no hay nada peor que girar la cara a la cultura por culpa de su dificultad. La cólera de Aquiles bien merece idiomas que respondan bien a su rabia, que bailen con gracia a sus gritos y den música a sus épicas aventuras. La Ilíada no deja de ser ese rápido y preciso movimiento de espada que abre todas las puertas. El joven helenista Pau Sabaté ha conseguido esto y mucho más en una nueva traducción al catalán de «La Ilíada» de Homero. La Casa dels Clàssics publica la primera traducción catalana en verso del poema épico en más de 40 años. Con prólogo del poeta Enric Casasses, la obra abre la nueva colección “Bernat Merge Universal” de la editorial, un proyecto que contará con la colaboración de La Caixa y que publicará clásicos de todas las literaturas y épocas. Helena, Héctor, Agamenón, la peste, Ajax, Dolón el troyano, la guerra, Príamo, y el gran Aquiles, junto a Zeus, Atenea y compañía, regresan en esta sublime historia de gloria, valor, honor, ira, violencia y brutalidad que ha marcado para siempre la figura de héroe, el personaje central de la historia de la literatura. La traducción de Sabaté es «viva y cercana», con un uso del vocabulario tan vivo y potente como el de la obra original, pero con un punto de ligereza, agilidad y lenguaje directo para conseguir que las palabras no se entiendan, sino que batallen con los héroes, con «unas normas propias de traducción», en palabras de Sabaté. «Es una de las cosas más difíciles que puede hacer un filólogo clásico», aseguró ayer Raül Garrigasait, presidente de La Casa dels Clàssics, en la presentación del libro. La voluntad de la editorial es «poner los clásicos en el centro, hacerlos vigentes y acercarlos a la gente”. Para ello, cada canto va precedido de un resumen que ayude al lector a saber de antemano dónde se moverá y no perder ningún detalle. Además, el libro incluye un exhaustivo índice de personajes que permite la rápida identificación de cada protagonista de la acción. «Ésta es una de las obras más sutiles y llenas de intención de la literatura», sentenció el poeta Enric Casasses, que destacó la manera cómo Homero consiguió que los lectores pudieran «ponerse en la piel de los héroes», algo que casi 3.000 años después no deja de ser asombroso. «La obra es un doloroso canto a la vida, el preludio de un lamento con la destrucción de Troya en el fondo y es el placer de un artista divirtiéndose contando cómo se baña una diosa y qué pendientes se pone después», explicó Casasses. Para los editores, la nueva traducción es todo un acontecimiento literario, y para los futuros lectores del clásico homérico, también. Los 15.693 versos de la obra son aquí una reivindicación absoluta del poder de la palabra y sus hexámetros dactílicos pocas veces han sonado con un eco tan atronador. Si sólo Aquiles volviese a la vida para leer sus increíbles y épicas andanzas en la guerra.

La ‘Ilíada’, primer volum de la col·lecció Bernat Metge Universal

13/11/2019

ACN Barcelona.-El grup Som ha presentat aquest dimecres el primer volum de la col·lecció Bernat Metge Universal amb la ‘Ilíada’, l’obra més antiga de les lletres europees. Atribuït a Homer i datat el segle VIII abans de Crist, la traducció que presenta ara La Casa dels Clàssics és la primera en català en vers dels darrers quaranta anys, a càrrec de Pau Sabaté. Per facilitar la lectura del poema, cada cant de la ‘Ilíada’ va precedit d’un resum, una obra que també inclou un índex exhaustiu de personatges per orientar el lector. La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament que reivindica la vigència dels clàssics i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles per a un públic ampli i transversal. L’edició ve precedida d’un pròleg d’Enric Casasses, unes primeres pàgines en què el lector es pot endinsar en el món èpic de la ‘Ilíada’, que aborda la capacitat d’Homer per exposar la brutalitat de la guerra i de la seva saviesa a l’hora de captar la bellesa de les escenes senzilles. Així, Casasses s’acosta a la ‘Ilíada’ de la mà d’escriptors com Simone Weil o Oscar Wilde. Al seu entendre, és un “adolorit cant a la vida, el preludi d’un lament amb la destrucció de Troia al fons, allà, més endavant, i també és el plaer d’un artista que es diverteix explicant com es banya la deessa i quines arracades es posa”.En aquest sentit, l’autor “no és un sàdic” que gaudeix amb la mort i amb les ferides, sinó que l’autor és un “enamorat de les oliveres i dels tamarius” i de la “claror de les estrelles, i potser el que fa amb aquesta història de destrucció és salvar el que es pot salvar”. El segon títol de la col·lecció serà ‘Robinson Crusoe’, però la col·lecció que també dedicarà volums a la literatura russa o francesa, anant des de l’antiguitat grega fins a clàssics del segle XX. De moment, Som no planteja incloure-hi cap clàssic català. En declaracions a l’ACN, el president de La Casa dels Clàssics, Raül Garrigasait, assegura que els clàssics catalans són “universals” i encaixarien plenament en el plantejament de la col·lecció, però reconeix que no hi ha una “necessitat urgent” perquè hi ha edicions de “molta qualitat i molt interessants”. La Casa dels ClàssicsLa institució es concep amb vocació europea per vetllar per un patrimoni universal i també com a un projecte de futur, durador i constant, que va més enllà de la conjuntura de cada moment. La Casa dels Clàssics és una iniciativa de Som* que compta amb el suport i col·laboració de La Caixa per a poder desenvolupar aquest ambiciós projecte.

La Casa dels Clàssics presenta una nueva traducción de la "Ilíada" de Homero

13/11/2019

Barcelona, 13 nov (EFE).- La Casa dels Clàssics presenta una nueva traducción al catalán, la primera en cuarenta años, de la "Ilíada" de Homero, una de las epopeyas griegas más famosas de la literatura clásica que en esta ocasión ha traducido Pau Sabaté y que cuenta con un prologo del poeta Enric Casasses. Esta edición es la primera de la colección Bernat Metge Universal, que publicará clásicos de todas las literaturas y épocas para, tal como ha explicado el presidente de La Casa dels Clàssics, Raül Garrigasait, "poner las obras clásicas en el centro de la literatura actual y establecer un diálogo entre nuestro presente y las épocas pasadas, ya que entendemos los clásicos no como piezas intocables sino como una fuerza viva en la que aún hoy podemos vernos reflejados". Garrigasait ha destacado que el objetivo de la colección Bernat Metge Universal, que constituye el núcleo de La Casa dels Clàssics, es "ofrecer a los lectores en lengua catalana de hoy las grandes obras de la literatura universal con toda su fuerza original, pero como si fueran nuevas, contemporáneas". El presidente de La Casa dels Clàssics ha puesto el acento en el hecho de que se trata de "una obra que vincula distintas generaciones del mundo literario", con prólogo a cargo de Enric Casasses y traducción del joven Pau Sabaté. Se trata de la primera traducción de esta obra en cuarenta años, desde la que en 1978 hizo Miquel Peix. Pau Sabaté ha recalcado que el objetivo de su traducción ha sido "transmitir la fuerza de la llama de la "Ilíada" original" y ha explicado que lo ha hecho "desligando el verso, usando el hexámetro catalán que ya se había usado en traducciones anteriores pero dándole mayor ligereza, haciéndolo más ágil". El presidente de La Casa dels Clàssics ha avanzado que el próximo título que publicará la colección será una traducción del "Robinson Crusoe" de Daniel Defoe a cargo de Esther Tallada. EFE

La Casa dels Clàssics apuesta por una nueva traducción al catalán de la "Ilíada" "viva y cercana"

13/11/2019

La iniciativa La Casa dels Clàssics ha impulsado una nueva traducción al catalán de la "Ilíada" de Homero "viva y cercana", de la mano del joven helenista Pau Sabaté y con prólogo del poeta Enric Casasses. Se trata de la primera traducción catalana en verso en más de 40 años y representa el punto de arranque de la nueva colección "Bernat Metge Universal" de La Casa dels Clàssics, un proyecto que contará con la colaboración de La Caixa y que publicará clásicos de todas las literaturas y épocas. Esta edición se caracteriza por un uso de un vocabulario tan vivo y potente como el de la obra original, pero también por su ligereza, agilidad y por un uso de un lenguaje directo, siguiendo "unas normas propias de traducción", ha asegurado el traductor en rueda de prensa. A diferencia de otras ediciones, Sabaté ha apostado por alejarse de la normas tradicionales de traducción y ha querido trabajar con un lenguaje más coloquial y actual para que "la monumentalidad de la obra no venga de la distancia, sino de la intensidad y de la proximidad", ha señalado. El presidente de La Casa dels Clàssics, Raül Garrigasait, ha alabado el trabajo por enfrentarse a "una de las cosas más difíciles que pueda hacer un filólogo clásico", y ha asegurado que esta traducción forma parte de una nueva generación del mundo literario. El gerente de La Casa dels Clàssics, Xavier Mallafré, ha subrayado el interés de la institución en "poner los clásicos en el centro, hacerlos vigentes y acercarlos a la gente", y ha explicado que con el fin de facilitar la lectura del poema, cada canto de la Ilíada va precedido de un resumen, además de incluir un índice exhaustivo de personajes que ayudará al lector a orientarse. La "Ilíada" es una de las obras más antiguas de la literatura europea y, en palabras del poeta Enric Casasses, "una de las más sutiles y llenas de intención", que gira en torno al honor, el orgullo y la guerra, con muchas escenas sencillas y tiernas que permiten ponerse en la piel de sus héroes.

La Casa dels Clàssics treu una nova traducció de la Ilíada. El jove hel·lenista Pau Sabaté signa el treball que publica la institució dirigida pel solsoní Raül Garrigasait

12/11/2019

La Casa dels Clàssics, que dirigeix el solsoní Raül Garrigasait, enceta la seva línia editorial amb la publicació de la Ilíada, d"Homer, en una traducció a càrrec del jove hel·lenista Pau Sabaté. Uns mesos després de l"aparició en el segell martorellenc Adesiara de la traducció al català en prosa feta per Montserrat Ros, que va morir poc després d"enllestir-la, arriba ara a les llibreries aquesta nova proposta de versió catalana en vers, la primera des del 1997, any en que Proa va editar la traducció feta per Manuel Balasch. Pau Sabaté, conegut per la seva llarga estada al programa El gran dictat, de TV3, ha traduït un dels grans títols de la literatura clàssica, un dels dos poemes èpics -juntament amb l"Odissea- atribuïts a Homer. A la Ilíada s"explica la guerra entre grecs i troians protagonitzada per personatges com Aquil·les, Hèctor i Agamèmnon, a més dels deus del panteó olímpic grec. Aquesta obra està composta per 24 cants, compostos d"hexàmetres, l"estructura que ha respectat Sabaté per traduir el poema al català. Thank you for watching Pau Sabaté, al llindar de la trentena, s"està erigint en un dels traductors de referència del grec antic i modern. En la seva encara curta trajectòria ha traduït L"enemic de la barba (Adesiara), de Julià l"Apòstata, i dues novel·les de Nikos Kazantzakis, L"última temptació de Crist (Adesiara) i El crist de nou crucificat (Club Editor). L"edició de la Casa dels Clàssics compta amb un pròleg del poeta Enric Casasses, resums en cada cant i un índex de noms per orientar el lector. La intenció del segell és fer noves traduccions al català de les grans obres de la literatura universal, sempre amb un pròleg escrit per un poeta, un escriptor, un pensador o un periodista que puguin aportar context a l"obra. La Casa dels Clàssics és una institució cultural nascuda recentment per promoure la creació, el pensament i la difusió de les obres literàries considerades clàssiques i, per tant, que són patrimoni de la humanitat. Sorgida de la col·lecció Bernat Metge, que edita el Grup Som des del febrer del 2017 prenent el relleu de l"Institut Cambó, La Casa dels Clàssics enceta amb la Ilíada el seu vessant editorial. El director de La Casa dels Clàssics és l"escriptor, assagista i traductor solsoní Raül Garrigasait.

Nova traducció Ilíada de Pau Sabaté

01/11/2019

Nova traducció Ilíada de Pau Sabaté Diari Ara

La ‘Ilíada’ reneix en vers per inaugurar la col·lecció Bernat Metge Universal. La traducció l"ha feta Pau Sabaté i el pròleg és d"Enric Casasses

14/09/2019

‘Si Homer es presenta com un vell, vol dir que en algun moment va ser jove, i si és cec, és possible que perdés la vista al llarg del temps i per això jo crec que va ser un jove de mirada profunda.’ El poeta Enric Casasses defensa així la visió que dóna del poeta en el pròleg que ha fet especialment per a la versió de la Ilíada que acaba de publicar l’editorial Alpha, del grup Som, per inaugurar la col·lecció Bernat Metge Universal. La traducció del text ha anat a càrrec de Pau Sabaté, i és la primera vegada en quaranta anys que es tradueix en vers. La recuperació d’aquest text fundacional de la literatura universal s’emmarca en el projecte de la Casa dels Clàssics. El seu president, Raül Garrigasait, explica: ‘La nostra intenció sempre ha estat posar els clàssics al centre de la cultura d’avui, i per això inaugurem aquesta col·lecció, que vol fer clàssics de tots els temps per a tothom, amb traduccions noves i amb pròlegs escrits per creadors que es mirin les obres no des del perfil de l’acadèmia sinó parlant-hi de tu a tu. I, evidentment, havíem de començar per la Ilíada.’ Butlletí de VilaWeb Rebeu les notícies de VilaWeb cada matí al vostre correu Garrigasait diu: ‘Aquest poema és terrible perquè parla d’una guerra amb tota la seva cruesa, però a la vegada té moments de tendresa excelsa. Així les coses, l’heroi més cruel de l’exèrcit grec, Aquil·les, plora la mort del seu estimat Patrocle abraçat al rei Príam, que plora els seus fills morts, precisament a mans d’Aquil·les. És una de les imatges més impactants de la literatura.’ Enric Casasses, per la seva banda, defensa que el text és totalment contemporani. ‘Parla de la guerra i de les càrregues, com el que pot passar a l’autopista AP-7, però sobretot parla de les coses que no es veuen a les notícies, parla de la vida. Homer és el gran poeta de les comparacions i el llibre és extraordinari en aquest sentit, és el poeta que parla millor de la família, per exemple.’ Casasses també ha entrat en l’etern debat sobre l’existència d’Homer o de més d’un Homer i diu que el text de la Ilíada és molt compacte i molt sòlid, amb petites escenes diferenciades, però sobretot amb una unitat formal molt sòlida. ‘L’Odissea, en canvi, és quelcom molt més episòdic. Abans n’era molt més fan, però ara, immers durant tot l’estiu dins la Ilíada, he de reconèixer que el llibre m’agrada molt més, que la Ilíada és el meu preferit.’ Pau Sabaté i Enric Casasses. Una traducció que no defuig els col·loquialismes Pau Sabaté és un dels traductors més interessants de la nova fornada de versionadors de textos al català. I tot i que per les seves mans ja havien passat alguns textos molt importants del grec, res s’assembla a una traducció com la de la Ilíada. ‘He intentat de mantenir la flama del text i he fet algunes petites trampes, com deslligar una mica l’hexàmetre per donar-li una prosòdia més catalana. Pel que fa a la llengua, pels vocables i l’estil, sempre hi ha tendència a fer servir un llenguatge marmori i jo he volgut acostar la meva traducció a una llengua viva, amb vocables directes i que soni clar i diàfan. No hem de fer una llengua estranya i no he dubtat a fer servir col·loquialismes si calia.’ La versió que ara es posa a l’abast dels lectors arriba sense notes a peu de pàgina, una altra de les grans diferències amb versions anteriors. Garrigasait explica: ‘Hem optat per no entorpir la lectura, volíem fer un llibre molt clar, que res destorbés la lectura. Hem fet un índex de noms al final del llibre. Tots els personatges que hi apareixen, fins i tot aquells que només hi treuen el cap per morir, hi surten referenciats i, d’aquesta manera, cada lector pot saber exactament qui són, en cas que es perdin. Però és que també hem optat per fer una introducció en prosa a cada un dels cants. Amb aquests resums queda tota la trama argumental ben explicada i el lector no es perdrà en cap moment. Així ens evitem tota la càrrega de notes.’ Un dels principals problemes que havien tingut fins ara les traduccions de la Ilíada, segons Garrigasait, és que ‘s’havia imposat una manera neoclàssica de llegir-la, buscant molta grandesa, molta tibantor’. ‘I en realitat, els grecs parlaven d’una manera molt més senzilla, que s’acosta molt més a la traducció que presentem, molt més senzilla.’ Sabaté explica que mentre traduïa el llibre no consultava cap altra versió catalana, ni tan sols la que ha publicat aquest mateix any l’editorial Adesiara, un text que acara la versió grega i la catalana, tot i que la catalana es presenta en prosa. ‘Quan tradueixo no consulto mai cap altra versió, per evitar distorsions del meu text. És la meva manera de treballar.’ Xavier Mallafré, del grup Som, diu: ‘Quan vam decidir d’incorporar l’editorial Alpha, sabíem que incorporàvem una entitat que ens aportava molta història i que donava un sentit afegit al grup. Fem molt pocs llibres l’any, en aquest projecte de la Casa dels Clàssics, però els hem de fer molt bé i hem de situar els clàssics al centre. Estem molt contents per la complicitat de moltes institucions del país.’ La versió de la Ilíada, amb tota la seva èpica, podria ser un dels grans textos que es llegissin en qualsevol de les manifestacions que aquests dies sacsegen el país. Segons Enric Casasses, ‘no desentonaria gens en un escenari de la AP-7, de fet ja hi ha hagut molta poesia, passa que els que canten, com els Txarango, són els que s’emporten els titulars, però allà han passat moltes coses interessants.’ El grup Som també està d’enhorabona perquè recentment ha rebut el premi Bibliofília espanyol per l’edició de l’Àurea Dicta, de Miquel Barceló, un altre dels grans projectes fets aquests darrers temps.

Autor: HOMER

És el suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes orals la Ilíada i l'Odissea. També se li atribueixen un seguit d'obres menors que són conegudes com els Himnes menors. Avui, els himnes es consideren obres posteriors, però molts continuen considerant Homer com l'autor o compilador de les epopeies. S'ha especulat també que Homer fos un aede.


Otras imágenes del libro