MÓN D'AHIR, EL #17 ANTICH I VALERO,XAVIER

És habitual comparar una vida o qualsevol recorregut temporal amb l’itinerari d’un ferrocarril. El tren no viatja només per l’espai, també ho fa pel temps, i la Història es pot entendre de manera molt diàfana com el trajecte entre el passat i el present, passant per diverses estacions, per costes pronunciades, ponts sobre aigües turbulentes o trams de sobtada acceleració; per túnels foscos i per deserts sense horitzó, i amb freqüents ensurts, descarrilaments i fins i tot alguna estimbada.

El transport rodat sobre raïls té mil•lennis d’història. A les ciutats més antigues de Mesopotàmia ja es va descobrir que aprofitar i fixar les roderes dels carros sobre camins i carrers facilitava la circulació. Però el ferrocarril és una invenció recent, de primer limitada al transport del carbó de les mines de Gal•les. De seguida, la locomotora de vapor de Stephenson va posar en relleu les enormes possibilitats de l’invent, i el 1830 un tren ja portava persones i mercaderies de Manchester a Liverpool. Els britànics, pioners en la industrialització, són els responsables d’aquesta revolució del transport que en poques dècades va teixir una teranyina de vies a tot Europa i finalment al món sencer. A Catalunya, van ser els diners privats i la tossuderia de Miquel Biada els que van implantar la primera línia fèrria peninsular, entre Barcelona i Mataró, el 1848.

Un segle i mig després, i a causa del boom de l’automòbil i l’aviació comercial, el tren només suposa prop d’un 20% del transport a la Unió Europea, i les autoritats comunitàries s’han marcat l’objectiu que arribi al 30% en deu anys, ja que, en comparació amb altres sistemes de transport, és molt més flexible, sostenible i de baixa sinistralitat. A Espanya, la desorbitada inversió en alta velocitat ha consolidat un esquema radial i centralista, que ha condemnat Barcelona i València a donar-se l’esquena: el tren també pot ser una eina política.

Però estaríem fent un retrat incomplet si parléssim només en termes logístics. El ferrocarril és també una icona moderna que encarna múltiples emocions humanes. És el vehicle de la fugida, de l’exili, dels comiats lacrimògens, dels viatges iniciàtics, de la descoberta i l’aventura. Moltes novel•les i pel•lícules de tots els gèneres ens han mostrat el vellut dels compartiments de primera, el sotragueig, la fumera, el xiulet de les locomotores, el glamur del vagó restaurant, les trobades casuals, el viatger solitari, els crims, els petons furtius en les travesses nocturnes. I, rere els finestrals, el paisatge que es difumina i que canvia, el passat que s’allunya, el present que esdevé moviment i expectativa. Una estació sempre a l’espera. El tren que marxa, el tren que arriba: la vida i la Història com un viatge que no s’acaba mai.