Buscador de libros

Busqueda avanzada
ORGULL I PREJUDICI, 2a ed: portada
  • N° páginas : 432
  • Medidas: 130 x 210 mm.
  • Peso: gr
  • Encuadernación: Carton‚
Descargar Ficha Enviar Ficha

ORGULL I PREJUDICI, 2a ed AUSTEN,JANE

El gran clàssic que tots els homes farien bé de llegir

Editorial:
Traductor:
YANNICK GARCIA
Colección:
BERNAT METGE UNIVERSAL
Materia BIC:
FICCIÓN CLÁSICA
Edad recomendada:
Edad de interés: a partir de 13 años
ISBN:
978-84-9859-375-4
EAN:
9788498593754
Precio:
23.99 €
Precio con IVA:
24.95 €

¿Quieres comprar este libro? Busca tu librería más cercana

 

Sinopsis

«És una veritat acceptada a tot arreu» que Orgull i prejudici és una de les millors novel·les de tots els temps. Publicada l’any 1813, el missatge de l’obra mestra de Jane Austen continua ben vigent avui dia: la importància d’escoltar el nostre propi desig i de no fer cas ni de convencions ni d’aparences. A través d’uns diàlegs magistrals i plens d’irona, i amb una galeria de personatges que van del grotesc al sublim, la gran novel·la de Jane Austen evoca un món en què l’esnobisme, la rigidesa dels costums i l’obsessió per la renda familiar semblen determinar les relacions entre els seus personatges —un món que, amb intel·ligència i espontaneïtat Elizabeth Bennet serà capaç de fer a miques—. El volum compta amb un pròleg inèdit de Colm Tóibín i un epíleg del traductor, Yannick Garcia, en què explica les vicissituds i les tries a què s’ha hagut d’enfrontar durant la traducció d’aquest gran clàssic de la literatura universal.

El libro en los medios

Orgull i prejudici

24/02/2022

La família Bennet de Hertfordshire gaudeix d"una bona posició entre l"alta burgesia anglesa, però la seva prosperitat penja d"un fil: el senyor i la senyora Bennet van tenir cinc filles i cap hereu! Ara que les filles tenen edat de casar-se, si no aconsegueixen uns enllaços avantatjosos es quedaran sense recursos, ja que el dia que el pare falti la propietat passarà a mans d"un parent home, el senyor Collins. Les dones no poden heretar. La senyora Bennet només pensa en casar les filles i aprofita qualsevol acte social per buscar-los pretendents. Les dues grans, la Jane i l"Elizabeth, no triguen a cridar l"atenció dels joves solters més prometedors, i justament els millors situats són dos amics de famílies eminents, en Charles Bingley i en Fitzwilliam Darcy. El primer ha llogat una propietat propera a la dels Bennet, així que es veuran sovint. La Jane i el senyor Bingley congenien de seguida i tot fa augurar que la primera filla aviat canviarà de cognom. Però el senyor Darcy... bé, la idealista Elizabeth s"hi podria fixar, que és molt ben plantat, si no fos que és tan arrogant, tant altiu i demostra un orgull tan molest. Quin home tan desagradable. Però la vida de l"altra societat anglesa de principis del segle XIX era un joc d"aparences i un estira i arronsa constant per lluir els possibles. La història de les joves germanes Bennet encara ha de donar moltes voltes. Molts cops aquest llibre, i els altres de l"autora, s"han considerat novel·les costumistes de les classes benestants amb històries romàntiques sense gaire profunditat, però "Orgull i prejudici" és molt més que això. Amb una escriptura agradable i capítols curts, Austen teixeix un seguit de trames creuades farcides d"insinuacions, d"ironia, d"intrigues familiars i d"un puntet de mala llet que atrapen. A més, construeix uns personatges molt ben definits que es descriuen per ells sols sense grans explicacions i que evolucionen al llarg de la novel·la. El joc de seducció i del gat i la rata entre l"Elizabeth i en Darcy, per exemple, és fantàstic. El sarcasme del senyor Bennet, pare de les cinc germanes, m"ha fet fer un tip de riure. El retrat de l"alta societat posa de manifest unes convencions, unes normes estrictes d"etiqueta i de conducta, que també denoten classe social. Saltar-se-les suposa deshonor i perdre el favor dels més benestants. Resulta força interessant descobrir la manera de pensar i actuar d"aquest sector de població al segle XIX, alhora que ens mostra com la societat comença a canviar i l"aristocràcia perd pes. Austen aprofita per reflexionar sobre alguns temes més enllà de les convencions, parla de la primogenitura i els desavantatges de les dones en aquest aspecte, o les diferències de nivell de vida entre la mateixa gent benestant. Això sí, no tracta en cap moment les problemàtiques de les classes baixes, però sí que es diverteix desbaratant els plans dels més adinerats fent que burgesos no tan afavorits es puguin obrir camí. No es pot parlar del llibre sense destacar el personatge de l"Elizabeth Bennet, la protagonista. Lligada com totes a les normes socials, la Lizzy té una llengua esmolada, una sensibilitat i una intel·ligència que la fan destacar. Un personatge avançat al seu temps, idealista, ferma i amb conviccions, que no pensa casar-se amb el primer que passa només per assegurar-se un futur. La podríem considerar una precursora del feminisme i gairebé de la lluita de classes. Si soc honest, la meva estrena amb Jane Austen em feia més por que una pedregada, perquè en aparença no sembla un llibre -ni una autora- que facin gaire per mi. Però m"he endut una més que grata sorpresa amb aquest llibre. En general, em costa ficar-me en el marc històric i sociològic d"algunes èpoques i això ha fet que no gaudeixi d"obres clàssiques, però no ha estat el cas d"aquesta. A més, després d"haver mirat la pel·lícula, que em va posar dels nervis. El retrat de l"alta societat anglesa del segle XIX s"exposa amb moltes dosis d"ironia i mostrant la pitjor cara dels prejudicis de classe, fins i tot en un entorn en el que se suposa que tothom és benestant, però entre rics també hi ha diferències. Les convencions socials rígides, l"honor, els formalismes, tot queda molt ben descrit sense fer-se pesat perquè hi ha molts personatges i hi ha diverses subtrames que es van trenant amb destresa i lògica argumental, tot i que algunes trobades teòricament casuals són molt forçades, però un cop dins de l"escena, t"oblides de com s"hi ha arribat. Pel meu gust, el final compta amb un excés d"explicacions que serveix per tancar qualsevol fil obert, no deixa res en el tinter i potser no caldria, però són minúcies. Molt interessant l"epíleg del traductor Yannick Garcia, s"aprenen moltes coses! En definitiva, que m"ho he passat bé llegint-lo, no sé si perquè n"esperava molt poc o perquè hi he sabut veure més enllà d"una novel·la costumista romàntica com de vegades se la considera. Perquè la qualitat literària és inqüestionable, però això no sempre és sinònim de gaudir d"una obra, per més renom que tingui. Em sembla que tornaré a Austen, amb menys por, però amb el mateix respecte.

Com és que ens hem encomanat de la febre victoriana?

10/02/2022

Les noves edicions dels clàssics de Jane Austen o les germanes Brontë han despertat un entusiasme febril entre els joves lectors, que hi descobreixen els referents d"algunes de les sèries i films anglosaxons de més èxit Una febre recorre les llibreries. La febre victoriana. Orgull i prejudici, Seny i sentiment, Cims borrascosos, Jane Eyre han pres possessió d’un bon espai a les llibreries i han desterrat títols perfectament oblidables entre les preferències dels lectors més joves. Sèries com Downton Abbey i Bridgeton i les adaptacions cinematogràfiques dels grans clàssics de la literatura anglesa del segle XIX han estat, sens dubte, porta d’entrada a l’univers de la Gran Bretanya del llarg regnat de la reina Victòria, ple de tasses de te, convencions socials i amors i desigs reprimits. Però iniciatives recents, com el Club Victòria, creat per Viena Editorial, han convertit la moda en fenomen viral. El març del 2021 va sortir Seny i sentiment, de Jane Austen, el primer llibre d’aquesta col·lecció creada a quatre mans per Isabel Monsó i Blanca Pujals. De llavors ençà, les editores han enviat a les llibreries cinc volums de tapa dura i decoració floral ben anglesa: Una habitació amb vistes, d’E. M. Foster; La formació d’una marquesa, de Frances Hodgson Burnett; Agnes Grey d’Anne Brontë; i Mansfield Park, d’Austen. Per a l’entusiasta Pujals, és el compliment d’un somni des que va començar a llegir, a tretze anys, els clàssics anglesos, com ara Orgull i prejudici i Cims borrascosos. Enamorada d’aquella estètica, però també d’una narrativa en què les dones eren protagonistes i no estaven condemnades a ser l’objecte de la trama o les secundàries que donen sentit al personatge principal, va amarar-se de les adaptacions de la BBC i aviat va descobrir l’existència de comunitats lectores per tot el món dedicades a compartir l’amor per aquells llibres. Amb una col·lecció amb tapa dura i un disseny acurat comprat en una llibreria anglesa, va exclamar que tot allò ho volia també en català. Amb més sentiment que no pas seny El cas és que, així com el gran escriptor de l’Anglaterra vuitcentista, Charles Dickens, té una certa tradició de traduccions en català, amb Josep Carner com a principal adaptador, Austen i les germanes Brontë no han tingut tanta fortuna. La primera traducció de l’autora d’Orgull i prejudici és del 1985 –a càrrec d’Eulàlia Presas, que va signar la versió d’aquesta obra publicada per Proa–, i a partir dels anys noranta vam poder llegir en català més títols austenians, juntament amb els primers títols de les seves “rivals literàries”, les germanes Charlotte, Emily i Anne Brontë. L’entrebanc que es va trobar Pujals va ser que aquestes traduccions no sempre eren disponibles i, submergida a les xarxes socials, va veure que unes altres victorianes com ella llegien aquells llibres en castellà o bé, directament, en anglès. Així va néixer un projecte “amb més sentiment que no pas seny”, segons que confessa l’editora, que connecta amb un públic lector jove, delerós d’uns referents que en l’imaginari i la formació anglosaxons són clàssics i que sovint s’han reinterpretat i homenatjat en la ficció, tant literària com audiovisual. Mentre el Club Victòria prepara nous títols, amb traduccions de Marta Pera i Ferran Ràfols-Gesa, tasses, clubs de lectura, el podcast Punkis decimonòniques, conduït per Pujals i la llibretera de la Carbonera Carlota Freixenet, serveixen per a mantenir l’efervescència victoriana. Traduccions per a triar i remenar De fet, aquests darrers temps, hi ha més segells editorials que s’han afegit a la festa: la Casa dels Clàssics ha publicat Orgull i prejudici, traduït per Yannick Garcia dins la col·lecció Bernat Metge Universal; i Proa ha recuperat les traduccions de Cims borrascosos i Jane Eyre, de Charlotte Brontë, a càrrec de Montserrat de Gispert i Maria Dolors Ventós, respectivament. Com en el cas de Proust, la cursa entre diferents editorials per oferir traduccions disponibles és motiu de celebració i senyal de vitalitat, no pas d’enfrontament. Si esteu encomanats de la febre victoriana, no us hauríeu de perdre el duel –sense les pistoles o els florets tan típics del romanticisme– que organitza la llibreria Finestres dilluns vinent entre els amants d’Auster i els fanàtics de les germanes Brontë. Traductors, com Garcia, Pera i Alba Dedeu, editors, com Roger Aluja, Raül Garrigasait, Monsó i Pujals, escriptors, com Víctor Garcia Tur, i lectors, com Marta Cava, Maria Callís, Anna Guitart, Mara Faye Lethem i Mixa, s’enfrontaran per defensar la seva autora i obra predilecta. I, vosaltres, qui creieu que és la millor?

"Orgull i prejudici": ironia contra la lectura lloca d’Austen

03/01/2022

La ironia és el primer que desballesta qualsevol intent de reduir la novel·la o d’extreure’n una lliçó senzillota Anna Ballbona Podem afirmar que Orgull i prejudici és una història de festeig, trobada i topada amb final feliç, molt a la manera habitual de Jane Austen, i haurem fet una descripció plana i viquipedista del que trobem en aquest monument que ara recupera La Casa dels Clàssics, amb traducció treballadíssima de Yannick Garcia. No faltarem a la veritat ni aixafarem la guitarra a ningú. Però cal abordar la pregunta de com llegir Jane Austen (1775-1817), sabent que no té una resposta unívoca i sabent, justament per això, que és molt important identificar des d’on es llegeix una obra per entendre el que se’n diu. És clara l’aposta de La Casa dels Clàssics per presentar la novel·la deslliurada de llocs comuns: pròleg auster i precís de Colm Tóibín i epíleg generós de Yannick Garcia a l’hora d’explicar les tries complexes que implica la traducció d’un clàssic d’aquestes característiques i algunes remarques de l’esperit que el sobrevola. El primer dels elements que subratlla el traductor és la comicitat del llibre: és el primer que cridarà l’atenció d’algú disposat a anar més enllà de la lectura ensucrada, sermonejadora o lloca, a rebuf de les adaptacions cinematogràfiques de les històries d’Austen. La ironia s’hi escola pels quatre costats. Avui es fa difícil mesurar l’abast d’aquesta ironia: ¿fins on arriba, fins on s’ha d’entendre, la punyeteria d’una autora que escriu aquesta història a finals del segle XVIII i que l’acaba publicant el 1813? En tot cas, la ironia és el primer que desballesta qualsevol intent de reduir Austen o d’extreure’n una lliçó senzillota, per acomodar ànimes conservadores o fins i tot per fer saltar en trampolí ultimíssimes teories radicals. Si Orgull i prejudici escapa d’això és perquè és una obra complexa, amb molta remor de fons, on la trama sembla fer de pretext bàsic: la parella protagonista, Elizabeth Bennet i Darcy, viu pàgines i pàgines de batre’s entre feixos d’orgulls i prejudicis creuats, fins a arribar a la transformació i la “unió”, l’última paraula de la novel·la. L’evolució i l’aprenentatge que viuen aquests dos personatges és un aspecte rellevant. No són els mateixos del començament. Han vençut “les primeres impressions”, que és com s’havia de dir la novel·la al principi. Això és interessant si pensem que Orgull i prejudici s’acara sense manies a les aparences d’una època que avui ens poden ressonar en forma d’aparences diverses, transvestides. En burxar aquestes aparences és brillant, l’escriptura d’Austen, perquè presenta un estol de personatges molt marcats, a vegades dislocats, de famílies que s’ensumen o es rebutgen, sense amagar una realitat: el matrimoni com una solució que va al costat del negoci, de la supervivència, i que després es vesteix amb termes morals de virtut i contenció. Per què? ¿Per ser acceptada a l’època o per fer-li llengots? ¿Perquè sembli que la perspicaç i punxant Elizabeth Bennet s’adona de menys coses de les quals en realitat s’adona? Sigui com sigui, la veu narradora no dona treva al lector i es dedica a posar cullerada per aquí i per allà, amb ganes de sotraguejar un ordre de classes o de coses. Hi ha altres aspectes que afirmen la solidesa d’aquesta obra, com ja va advertir Virginia Woolf (en vida, Austen no va arribar a tenir èxit), quan deia que si algú enarbora el geni d’Austen topa amb 25 senyors grans de Londres que es neguitegen. Els diàlegs són trepidants, amb rèpliques agudes que poden recordar les comèdies de Shakespeare –o les adaptacions? Ara costa treure’n l’entrellat– i tenen una estructura complexa, amb multitud de cartes que sostenen, per tant, diversos punts de vista. Tot conflueix en una capacitat de posar la lupa molt a prop d’un entramat de relacions i aparences, d’actituds contradictòries. Ras i curt, la voluntat d’explorar la profunditat interior dels personatges. Quan Nabókov, a Parla memòria, detalla amb exactitud i obstinació d’entomòleg l’element quotidià minúscul, ningú el menysté per fer narrativa domèstica. Doncs amb Austen tampoc caldria.

Llibres de Nadal - Enric Vila

23/12/2021

Llibres de Nadal - Enric Vila

Marina Porras reivindica Jane Austen

12/12/2021

Aquesta setmana la Marina Porras, llibretera, crítica literària i professora a la Universitat Pompeu Fabra, troba una excusa per parlar del boom de Jane Austen a les llibreries catalanes.

Kōman to henken

25/11/2021

Llegeixo Austen, Orgull i prejudici, i més enllà de l"anècdota de la trama i d"un cert desfici per anar avançant, en resultar-me hipnòtica la prosa d"Austen traduïda per Yannick Garcia, Foster Wallace em ve constantment al cap. Al principi per la ironia amb que Austen fa parlar als seus personatges o, si més no, als personatges que més li plauen. I, és clar, entomar la ironia després d"haver llegit Wallace no és el mateix que entomar la ironia abans d"haver llegit Wallace. Sigui com sigui, i per molt que el context resulti del tot diferent, en tenir poc a veure l"Anglaterra del segle divuit amb la nord Amèrica postmoderna, no puc evitar pensar que la mirada irònica de les circumstàncies que toca viure als personatges de la novel·la és una manera d"amagar el cap sota l"ala renunciant a qualsevol propòsit transformador. És a dir, molt fer befa del matrimoni, però al final tothom malda per casar-se, ni que sigui de qualsevol manera, ni que sigui amb qualsevol. I més endavant per una certa frase que vaig ensopegar fa temps en un relat de Wallace, Animalons inexpressius, que ve a dir que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi. I els que gosen enfrontar-se (o fer veure que s"hi enfronten) ho acostumen (ho acostumem) a fer des de la plàcida distància que dóna la ironia, em permeto afegir, talment la benvolguda Lizzy Bennet.

Yannick Garcia: “El llegat d’Austen no és la domesticitat”

10/11/2021

Yannick Garcia acaba de traduir la tercera versió en català d""Orgull i prejudici", de Jane Austen, que publica La Casa dels Clàssics. La Superilla de Sant Antoni no és l’espai més austenià de Barcelona, però és el lloc que Yannick Garcia, el seu nou traductor, va triar per trobar-nos. Acaba de publicar la seva versió d’Orgull i prejudici a Bernat Metge Universal, la col·lecció que La Casa dels Clàssics està dedicant a donar una nova vida a obres cabdals del cànon universal. La seva nova faixa diu que és “el clàssic que tots els homes haurien de llegir” i sembla advertir que les obres de Jane Austen no són (només) literatura de tassetes. Amb Garcia, parlem sobre la nova fornada de traduccions de clàssics i sobre com cada generació s’apropia d’Austen a la seva manera. Yannick Garcia. Foto: Laia Serch Com t’arriba aquesta traducció? Avui dia, si tradueixes al català és ineludible que et toqui traduir algun clàssic. Hi ha una tendència recent de rescatar traduccions descatalogades per donr-hi una nova pàtina o bé de començar-ne de cap i de nou. El que és curiós és que, quan tot just començava a traduir, va arribar la pandèmia. Quan portava cent pàgines de festes, alegries i vestits, vaig veure que el meu ànim no s’adeia gaire a la novel·la i la vaig deixar de banda. Quan la vaig reprendre, vaig fer una immersió absoluta al món Jane Austen, vaig llegir tot el que vaig poder sobre la confecció, la seva gènesi… Així doncs, la publicació no té res a veure amb l’auge d’Austen durant el confinament? Va ser casualitat! Però és cert que és una novel·la que es presta a deixar-te fugir. El primer que vaig pensar quan vaig saber que hi havia una nova traducció és com de dur deu ser traduir-ne la primera frase. També el títol! Hi ha coses que jo traduiria o que penso que poden millorar, però que estan molt fixades en l’imaginari col·lectiu. Hi ha un moment en què has de deixar de tenir por i veneració absoluta pel clàssic i pensar que, si hi ha maneres de millorar-ne la lectura, ho has de poder fer. Una traducció nova ha de poder aportar alguna cosa. Us vau plantejar canviar el títol? En anglès i en català, la paraula “prejudici” en singular és bastant estranya. Parlem de prejudicis en plural. De fet, en anglès tampoc és habitual la paraula “prejudice”, diuen “preconceptions”. En singular, “prejudici” té un rerefons filosòfic, de virtut o de valor absolut. La manera natural de dir-ho és el plural, però vam considerar que llavors es perdia la dicotomia d’enfrontar dues coses en clau d’igualtat. Les dues traduccions anteriors d’Orgull i prejudici encara circulen a llibreries, mentre que fins fa res hi havia novel·les d’Austen descatalogades, com Mansfield park, que Viena acaba de recuperar. Què guanyem amb la nova traducció? El fet de publicar un clàssic té l’avantatge que està lliure de drets, però també el perill que molta gent ja el té a casa en alguna versió. Hi ha tres moments històrics en què es va traduir molt al català: a principis de segle XX, a meitat de segle i cap als anys vuitanta. Les traduccions dels dos primers moments costen molt de trobar, però el cas d’Austen en català és curiós, perquè es va traduir molt tard. Tenim traduccions de les Brönte que són ateriors. La primera versió, que és d’Eulàlia Presas, és dels vuitanta i encara es ven en format butxaca. És una traducció que té molts punts forts i alguns punts febles. Presas va traduir en l’època preinternet, així que no va tenir accés a tantes fonts d’informació com jo he tingut ara. És una traducció molt bona pel seu context, però hi ha errors i el llenguatge ha envellit una mica. Per altra banda, la traducció de Margarida Trias és molt més recent, però es va publicar en un catàleg enfocat a un públic juvenil. A La Casa dels Clàssics van considerar que Orgull i prejudici havia de formar part d’aquesta nova formada de cànon que estan creant i van voler un paquet nou en tots els sentits, en la traducció, en el pròleg i també en el sentit de llibre-objecte. Per tant, hi ha certa consciència de llegat en aquesta edició. És una obra de fons. Més enllà del públic interessat en l’època, l’autora o la col·lecció, hi haurà gent que amb el temps voldrà comprar la novel·la i n’ha de trobar una d’accessible. Una versió amb un model de llengua antic pot ser reconfortant per entrar en l’ambient de la novel·la, però també pot tirar enrere. La idea és que aquests llibres perdurin en tots els sentits. Que no siguin només un moviment tècnic, sinó una aportació al cànon disponible. El cànon existeix, tenim grans obres de la literatura universal que ja han estat traduïdes al català, però que costen de trobar. Fins que no tinguem una biblioteca universal d’arxiu digitalitzat, que no sé si passarà mai, no tenim més remei que anar-los refent. Cal perdre la por al clàssic i pensar que, si hi ha maneres de millorar-ne la lectura, s’ha de poder fer. Parles d’una nova fornada de traduccions. Totes les editorials estan preocupant-se de traduir clàssics. Hi ha col·leccions específiques, com la Bernat Metge Universal o Club Victòria, de Viena. Comanegra rescata autors catalans de fa cinquanta anys que no es trobaven. També Edicions 62, Empúries… Jo he rebut propostes de reversions de clàssics (que no he pogut acceptar) que venen d’editorials grans i petites. És una tendència actual, causada per la consciència d’enriquir el cànon i posar-lo a disposició dels lectors. Ara mateix no hi ha cap traductor d’Austen que hagi fet més d’un títol. En un món ideal, una mateixa editorial tindria tots els drets i un traductor disponible per fer l’obra completa. El problema és que els clàssics estan lliures de drets i, per tant, les editorials no saben qui està treballant el llibre. De fet, quan Xavier Pàmies va publicar la seva traducció de Seny i sentiment, vaig saber per una conversa casual a Twitter que a Viena estaven a punt de començar Orgull i prejudici. Haurien sortit dues traduccions alhora al mercat. Per altra banda, els traductors tenim calendaris a mitjà termini i és molt difícil encomanar-se a un sol autor i comprometre-t’hi durant molt de temps. Dius que la versió d’Eulàlia Presas té un model lingüístic envellit. Suposo que actualitzar-lo ha implicat fer tries a priori. Amb tots els llibres t’has de plantejar el model lingüístic. Vam haver de parlar-ho molt, amb els editors, perquè cadascú opinava una cosa diferent sobre els tractaments, les diferències de classe i com s’havien de reflectir… fins i tot vam arribar a pensar cada expressió, si les frases fetes en català són massa populars i quadren al context d’Anglaterra… I un cop ho has trobat, ho has de tornar a parlar i discutir. D’un clàssic sempre hi ha molt paratext i altres traduccions. Va bé, això, per traduir? M’ha passat amb algun altre clàssics, amb El cor de les tenebres o Tifó de Conrad (que encara no ha sortit), que hi ha molts textos d’anàlisi de l’obra i s’ha de tenir en compte. Jo sempre ho tinc en compte al final, perquè, si no, em paralitzo. Un clàssic sempre implica un període de correcció molt llarg. Hi ha algun cas on aquest procés hagi estat determinant? Hi ha un fragment de la novel·la on la més petita de les germanes Bennett fuig amb en Wickham i no els troba ningú. Pateixen per ella, per si torna al poble. Bé, això és el que diuen la majoria de traduccions. Jo no ho entenia, perquè fuig casada, no és un deshonor. Buscant vaig descobrir que l’expressió que Austen utilitza, en el seu moment, volia dir “fer el carrer”, és a dir, ser prostituta. La preocupació, doncs, és que s’havia casat amb algú sense ofici ni benefici. A gairebé cap traducció s’havien adonat d’això, tothom havia ensopegat amb la mateixa pedra. El lector no s’hi fixa, però pel traductor és una petita victòria. Carlota Rubio conversa amb Yannick Garcia. Foto: Laia Serch Les novel·les de Jane Austen tenen un ambient i una estètica molt concrets que tots imaginem fàcilment. Per això m’ha sorprès llegir al teu epíleg que a Orgull i prejudici només hi ha una descripció detallada d’un espai. Això vol dir que no és una novel·la tan plàstica com a vegades pensem? Els anglesos coneixen tan bé la seva literatura que saben perfectament com es vestia i com es comportava cadascú en aquella època, encara que un llibre no ho expliciti. Des de petits mantenen el contacte amb el cànon. Per tant, ambientar una pel·lícula és fàcil per a ells, perquè fa segles que treballen el seu substrat cultural. Aquí això no passa: si t’haguessis d’imaginar com van vestits els personatges d’una novel·la de Mercè Rodoreda, no ho tindries tan clar, perquè no tenim tant input visual. En canvi, les nostres novel·les descriuen en abundància. En una novel·la d’Austen no es parla de la roba que porten, ni del que mengen, ni de com són les cases. Hi ha molta acció i rèplica. De fet, seria teatral si no hi hagués tota la part d’introspecció psicològica dels personatges. A l’hora de traduir, les pel·lícules em van anar molt bé per ubicar-me en l’espai i per captar totes les coses que no es diuen. Hi ha girs que fan els personatges que costen de captar, i va bé veure com ho han interpretat els anglesos a les pel·lícules, perquè hi veus la seva lectura. El text no transmet aquesta plasticitat, però, quan el llegim, complementem el que no ens diu a partir del coneixement d’aquest món, que inclou altres novel·les i les adaptacions. Som nosaltres qui completa un univers que no ens és estrany. Han passat dos segles, però l’ubiquem perfectament perquè l’hem vist reproduït en molts contextos. Però, tot i que l’hem vist molts cops reproduït, aquest món ens resulta molt distant. Alguna vegada has comparat la traducció d’Austen amb la traducció de ciència-ficció. La manera que tenen els personatges de relacionar-se entre ells és tan marciana, que sovint et planteges “de veritat és tan complicat? De veritat amb una mirada s’ha sentit així d’ofesa?”. Traduir Austen és com desxifrar un codi secret, perquè hi ha molta cosa que no es diu. Sembla ciència-ficció, perquè és com entrar en un llibre on hi ha unes normes que has d’anar descobrint per recrear els codis de comunicació i de comportament. I això no és tan diferent d’introduir-te en un univers estrany. I, com passa a la ciència-ficció, ens veiem reflectits en molts aspectes: les dinàmiques dels personatges ens ressonen, però primer les hem de desxifrar. L’exemple més evident en aquest sentit és el de la mare Bennett. Austen és implacable amb els personatges que li cauen malament, i des del principi pinta la mare com una inútil. Amb el temps, però, vas desxifrant el codi de la novel·la i entens per què es comporta així. De fet, sort d’ella! Gràcies a ella tota la família se salva d’acabar a la indigència. Però per saber-ho has de captar el codi. Traduir Austen és com desxifrar un codi secret Quan parles de la falta de descripcions dius que Austen les supleix amb “mirades, impressions i judicis de valor”. Abans d’Austen les novel·les estaven molt més enfocades a l’acció i al personatge, i no pas a l’observació de sentiments, recels i variacions emocionals i psicològiques dels personatges. Ara qualsevol escriptor modern té això en el seu arsenal de recursos, però en el seu context, Austen representa una innovació tècnica. És per això que no s’ha de llegir la seva obra com un exercici de domesticitat, que és l’etiqueta típica que es posa a qualsevol dona escriptora. Es considera que les Austen se centra en un món molt petit, i que és l’escriptor mascle qui et dona la cosmovisió. En canvi, quan et fixes en això, t’adones que a banda de construir comèdies que entretenen, el gran llegat d’Austen no és la domesticitat, sinó la profunditat psicològica. També són molt importants les expressions de deferència entre persones. A l’epíleg del llibre et qüestiones la possibilitat que aquesta diferència de vocabulari indiqui que les persones es concebien diferent de com ho fem nosaltres ara. Pot ser que passi això o que tinguem la mateixa concepció, però que l’expressem de maneres diferents. No ho sabrem mai. El que és evident és que ara no hi ha equivalències unívoques. Cal buscar recursos lingüístics per expressar els matisos i les distincions de sentiment, de respecte, d’honor… perquè el nostre llenguatge no té la mateixa paleta d’expressions que el seu. Això es nota molt amb la qüestió de l’honor: els pares de la protagonista de la novel·la hi estan molt pendents, la mare sobretot. Hi ha una finalitat utilitarista, que és casar les filles, però el “què diran” és molt important. Tot el vocabulari relacionat amb la imatge, la presència, l’opinió que es fa algú… és el més complicat de la novel·la. Passa allò de les cinquanta paraules pel color blanc dels esquimals. Les paraules “apreciar”, “valorar”, “estimar”, “sentir afecte”, “sentir amor”, “sentir passió”… aquesta gradació de l’interès fins a l’amor, avui dia els reduiríem a tres i en canvi ella fa moltíssimes distincions. Cal fer un mapa emocional de la novel·la per calcular la importància del que diu. Pel que fa a la ironia, dius que tot ho diu en una picada d’ulls. L’humor d’Austen és molt tènue, no és un humor de rialla. A vegades està basat en un joc de paraules, o només és situacional, és molt fàcil passar-s’ho de llarg si no vius al seu context. Per exemple: Hi ha escenes que passen en una mena de biblioteca del poble. Per què tenen tantes ganes d’anar-hi uns nois i noies que no llegeixen res? Doncs perquè en aquella època era un dels pocs llocs on joves dels dos sexes es podien trobar, era el lloc d’anar a lligar. És a dir, per lligar havies de fer veure que t’interessava llegir llibres. Si no saps això, l’escena no fa gens de gràcia. Yannick Garcia. Foto: Laia Serch Un fet molt interessant sobre Jane Austen és la història de la recepció. És a dir, com cada generació se l’ha apropiada de la manera que li ha convingut. Si llegeixes Orgull i prejudici quan el Zeitgeist et diu que has de repensar les relacions de les dones joves dins del món, ho llegeixes amb l’interès feminista. I si ho mires des d’un moment en què la lluita imperant és la de classe, ho llegeixes des d’un altre interès. Per això continua interessant, la novel·la, perquè tot això hi és. Austen fa servir un vocabulari prou flexible i dúctil perquè cada època l’interpreti a la seva manera. Ara viu una època d’esplendor. Quan vam fer la presentació del llibre a la llibreria Byron, vaig veure l’auditori que es veu des del carrer ple de gent d’una mitjana d’edat de 70 o 80 anys. Vaig pensar “normal, perquè és un clàssic”. Resulta que allà presentaven un llibre sobre el federalisme, a nosaltres ens tocava a l’auditori de dins i allà la mitjana d’edat era de 25-30 anys! Estàs al cas de la histèria que hi ha amb el senyor Darcy a Internet? A TikTok és molt estimat, perquè és un personatge masculí heterosexual dissenyat per una dona. Clar, deuen mirar al seu voltant, i quan no el troben busquen el referent literari. És un home idealista. Durant mitja novel·la creus que ha fet una mala passada al seu millor amic, en Bingley, però de sobte ho justifica i explica que ho va fer perquè pensava que la Jane Benett s’hi anava a casar sense estimar-lo. No volia permetre un matrimoni de conveniència, perquè una té estirp i l’altre té poder econòmic. I és estrany que defensi que no es casin si no estan enamorats, perquè tota la novel·la defensa els matrimonis interessats. Això el converteix en un personatge idealista o romàntic, sense ser protagonista. És un error pensar que un clàssic és més d’uns o d’altres. Si volem que siguin clàssics universals han de ser per a tothom. Hi ha molts factors que ho acompanyen l’auge d’Austen. El confinament, les sèries a Netflix, el Club Victòria… Sí, és gairebé un fenomen. Hi ha gent que ho qüestiona molt. Jo no em posiciono gaire en aquest debat, però hi ha molta gent que critica que la manera de vendre Austen està híperfeminitzada i que això resta la universalitat a l’obra. Altres edicions, com aquesta de La Casa dels Clàssics, es posicionen al revés: la faixa diu que és el clàssic que tots els homes haurien de llegir. Són decisions editorials, no tenen res a veure amb l’obra en si mateixa. Però demostra que es fa un exercici constant d’apropiació dels clàssics. Però és un error pensar que un clàssic és més d’uns o d’altres. Si volem que siguin clàssics universals han de ser per a tothom. Cal defensar la lectura des de la traducció? Si reivindiques una lectura més sociològica que domèstica, per exemple, cal fer tries concretes? No ha calgut que jo aporti massa, perquè el llibre parla per si mateix. Jo reivindico que hi ha moltes lectures, perquè no em sembla bé la manera com la història ha reduït alguns llibres. Orgull i prejudici no és una comèdia d’enredo familiar. La traducció ajuda a mostrar això en la mesura que faci justícia a l’original. Quan comences a traduir un clàssic, el primer que t’has de plantejar és si el missatge destil·lat que tu recordes és l’única cosa que aporta. I t’adones que no, que hi ha molts altres missatges que has anat perdent pel camí. Orgull i prejudici té interès com a comèdia d’època, però alhora ens permet replantejar qüestions de classe, de gènere, dinàmiques familiars… fins i tot injustícies jurídiques, que és el desencadenant principal de la trama. Suposo que és especialment fàcil emportar-se l’obra d’Austen cap a un cantó o l’altre, perquè ella mai va deixar cap comentari, i perquè els seus personatges sempre aprenen dels seus errors sense que ella pontifiqui res. En vida, Jane Austen no va tenir èxit. No sé si és per aquest motiu o senzillament perquè no va voler, no va posicionar ni contextualitzar la seva obra. Va arribar al gran públic amb les memòries i les biografies dels seus familiars. És a dir, la seva obra es va llegir amb la interpretació dels seus familiars, però no la seva. És cert que això facilita que tothom se l’apropiï, però no considero que això sigui dolent. Si no hi hagués dobles lectures, avui dia ja no ens interessaria tant.

La Casa dels Clàssics publica una nova traducció d""Orgull i Prejudici" de Jane Austen

29/10/2021

Yannick Garcia ha traduït l"obra de l"escriptora anglesa, que s"uneix a la Col·lecció Bernat Metge Universal Després de "Crim i Càstig" traduït per Miquel Cabal, La Casa dels Clàssics suma un nou volum a la Col·lecció Bernat Metge Universal, "Orgull i Prejudici" l’obra més coneguda i popular de l’escriptora anglesa Jane Austen, publicada l"any 1813. Com ha explicat l"editorial, la novel·la presenta un retrat irònic i despreocupat de la societat anglesa del segle XIX a través de la seva protagonista, Elizabeth Bennet. Amb uns personatges "molt ben perfilats i una ironia molt esmolada", Austen "ridiculitza la seva visió del món, i ho fa amb un to mofeta i enriolat que desperta la comicitat del lector". Yannick Garcia, escriptor, intèrpret, traductor i corrector d’assajos, novel·les i obres de divulgació, ha estat l"encarregat de fer la traducció. "El que tinc més present quan tradueixo clàssics és l"estira-i-arronsa entre el seu lector natural i els potencials futurs lectors i el que esperen... El primer que cal fer per traduir és perdre la por al llibre, deixar-lo de veure com un objecte sacralitzat", ha apuntat el traductor Yannick Garcia. Yannick ha destacat a l"epíleg del llibre l"humor de les novel·les d"Austen: "Sempre hi ha personatges que, de tan convencionals, resulten absurds i ridículs, i els diàlegs esmolats certament provoquen hilaritat". En aquest context, ha assenyalat que amb la publicació d"aquesta nova traducció es busca "ajudar a veure la solemnitat, la transcendència social, històrica i literària de la seua obra, i tenir-ne així una visió més polièdrica i acurada del que realment ha representat i representa al món anglosaxó, sobretot des que va guanyar popularitat, un cop morta Austen". Garcia va rebre el Premi de Poesia Gabriel Ferrater 2003 pel seu recull "De dalt i de baix" (Edicions 62, 2003) i va guanyar el Premi Documenta 2013 amb el conjunt de relats "La nostra vida vertical", publicat el 2014 per L"Altra Editorial. Signa un pròleg inèdit a l"obra Colm Tóibín, escriptor i crític irlandès.

Vostè primer Divendres 2021-12-10 13:00

12/10/2021

Vostè primer Divendres 2021-12-10 13:00

Autor: Austen, Jane

Jane Austen (Steventon, Hampshire, 16 de desembre de 1775 – Winchester, Hampshire 18 de juliol de 1817) va ser una novel·lista anglesa. Les seves obres, entre les quals cal destacar Orgull i prejudici, Seny i sentiment i Emma, són generalment considerades clàssics de la literatura anglesa. La seva penetrant anàlisi de la societat de l'època, unida al seu magistral ús de la narració indirecta i de la ironia, fan d'Austen una de les més influents i estimades novel·listes del segle XIX.


Otras imágenes del libro