Buscador de libros

Busqueda avanzada
Robinson Crusoe: portada
  • N° páginas : 368
  • Medidas: 210 x 130 mm.
  • Peso: gr
  • Encuadernación: Carton‚
Descargar Ficha Enviar Ficha

Robinson Crusoe DEFOE,DANIEL

Amb la voluntat d’oferir obres canòniques de totes les èpoques i literatures, la BMU publica ara el Robinson Crusoe el clàssic fundacional de la novel·la anglesa.

Editorial:
Traductor:
Esther Tallada
Colección:
BERNAT METGE UNIVERSAL
Materia BIC:
FICCIÓN CLÁSICA
ISBN:
978-84-9859-346-4
EAN:
9788498593464
Precio:
23.99 €
Precio con IVA:
24.95 €

¿Quieres comprar este libro? Busca tu librería más cercana

 

Sinopsis

Amb la voluntat d’oferir obres canòniques de totes les èpoques i totes les literatures, la Bernat Metge Universal publica ara el Robinson Crusoe de Daniel Defoe, el clàssic fundacional de la novel·la anglesa.
«Com Odisseu navegant cap a Ítaca, com el Quixot dalt de Rocinante, Robinson Crusoe, amb el lloro i el para-sol, s’ha convertit en un personatge de la consciència col·lectiva d’Occident», ha escrit J. M. Coetzee, Premi Nobel de Literatura. El volum, amb una traducció impecable d’Esther Tallada, també compta amb un pròleg d’Albert Sánchez Piñol, que afirma: «Robinson Crusoe no és, com s’ha dit tantes vegades, un relat de supervivència. És molt més, moltíssim més que això. Crusoe no lluita per sobreviure, lluita per viure. Vet aquí. Aquest és el triomf real de la cultura sobre la natura

El libro en los medios

Robinson Crusoe, una vida novel·lesca

01/02/2022

Darrerament sembla que hi ha un interès evident per part del món editorial de reivindicar la figura dels autors i dels textos clàssics. Ho corroboren diverses col·leccions que podem trobar actualment a les llibreries, i que ens ofereixen sovint noves traduccions d’aquestes obres de referència que anomenem generalment i en sentit ampli “clàssics”. En aquesta línia, La casa dels clàssics ha encetat la seva nova col·lecció “Bernat Metge Universal” amb quatre títols ben representatius: La Ilíada, Robinson Crusoe, Crim i càstig i Orgull i prejudici. Aquest mes comentem la nova traducció de l’obra de Daniel Defoe.

El "Robinson" d"Esther Tallada

05/09/2020

Comencem el curs a l"illa de la Desesperança amb un clàssic restaurat: el "Robinson Crusoe" de Daniel Defoe en la traducció depuradíssima d"Esther Tallada per a l"editorial Bernat Metge Universal. En parlem amb la traductora, amb l"escriptor i antropòleg Adrià Pujol i amb Jordi Puntí. I Joan-Lluís Lluís estrena secció parlant d"escriptors de ficció.

L’última paraula

24/08/2020

El 1670 es publiquen pòstumament els Pensaments de Blaise Pascal, on hi escrivia: «Tota la desgràcia del món ve d’una sola cosa: de no saber quedar-se tranquil·lament en una habitació”. És l’època de la gran expansió colonialista, de la revolució científica, quan l’home comença a imposar-se de manera sistemàtica a la natura i s’aixequen els fonaments de bona part de la crisi ecològica actual. Pocs anys després, el 1719, Daniel Defoe publica el que sovint es considera com la primera novel·la anglesa, Robinson Crusoe, ara excel·lentment editada a la col·lecció Bernat Metge Universal en una traducció tan meticulosa, pensada i reeixida de l’Esther Tallada que es mereixeria un premi: llegir en català amb tanta facilitat i plaer un text anglès de començament del segle XVIII és una proesa que no hauria de passar sense el reconeixement merescut. La història de Robinson és prou coneguda: el mariner acaba en una illa perduda després d’un naufragi i s’ha d’espavilar per sobreviure-hi. Bona part —potser la millor— de la novel·la és una descripció entretingudíssima de les peripècies del protagonista per domar —per civilitzar, més ben dit— natura i nadius. Des del confort de les nostres cases, ens alegrem amb ell de cada petita comoditat que arrabassa a la terrible intempèrie i patim amb ell quan el destí o les forces de la natura li fan males passades: la identificació amb “l’heroi” és gairebé instantània i una de les raons per les quals Robinson Crusoe és un clàssic que perdura al llarg dels segles. Durant el confinament d’aquest hivern, l’artista i músic Ilia Mayer, isolat, com tothom, a ca seva, va començar a compondre una sèrie de cançons des de la idea de l’aïllament, amb l’electrònica i la veu tractada com a matèria primera: va imaginar-se una mena de robot abandonat i desgavellat a la deriva per l’espai, perdut en un tros d’asteroide, que li agrada cantar per espantar els mals i envia les seves cançons com missatges dins d’una ampolla sònica perquè arribin a les òrbites de mons llunyans, no perquè el rescatin sinó per compartir la seva solitud, perquè el seu cant tingui sentit. El disc que acaba de treure al segell Disboot es diu, com no podria ser d’altra manera, Robinson. Deu temes espaiosos on les melodies es despleguen amb parsimònia i comparteixen el mateix pla que altres sons més ambientals, un retrat impressionista de la gota que cau de l’estalactita, dels esclats distants de llum tornassolada a la superfície d’un sol, de la infinita deriva còsmica, de la veu rogallosa i melangiosa d’una forma de vida cibernètica i obsoleta, de l’ànima de les coses. @Ilia Mayer El botànic i assagista Stefano Mancuso explica que la piràmide evolutiva està equivocada de dalt a baix, que contra tot el que ens han explicat durant segles les plantes tenen sensibilitat (més de cinc sentits!), es comuniquen, i si la intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes, també ho són —ho exposa amb molta claredat a Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal, publicat per Galaxia Gutenberg. Que si durant segles les hem considerat inertes, passives i indiferents és perquè volíem poder fer i desfer sense problemes de consciència. * El terra de l’escenari està cobert per un gran linòleum blanc. Al fons, una pantalla on s’hi projecten les imatges en blanc i negre d’un indígena que t’apunta, que apunta la fletxa de l’arc tensat a càmera. És un indi ianomami, gravat el 1979, que va impressionar a un nen xilè quan el va veure per la televisió i el va fer decidir que de gran seria explorador i viatjaria per tot el món. Al cap dels anys, Txalo Toloza sí que viatjaria per tot el món, però com a creador. En tàndem amb l’artista Laida Azkona, presenten Teatro Amazonas, la tercera part de la trilogia documental Pacífico. Si a Extraños mares arden, el focus era al desert d’Atacama, la indústria armamentista i l’art contemporani, a Tierras del Sud es fixaven en la lluita maputxe contra el capitalisme internacional representat per Benetton, a Teatro Amazonas desgranen les ràtzies de la indústria extractivista per saquejar impunement l’Amazònia. Des de mitjan del segle XIX, amb la febre del cautxú, passant per la Fordlàndia ianqui del 1944 fins a arribar al desgavell violent del Brasil actual de Bolsonaro, en Txalo i la Laida encarnen els testimonis entrevistats en la seva tasca d’investigació i ens expliquen com el capitalisme ha pres un dels grans tresors de la biosfera com a territori per expandir-se i aprofitar-se’n sense tenir en compte els seus habitants ni les conseqüències de l’explotació desaforada dels recursos naturals. Mentrestant, van construint, damunt del desert blanc inicial, tot un bosc meravellós de formes geomètriques modulars de diferents colors i textures pensades amb molt de gust i enginy per l’escenògrafa Xesca Salvà, que acabaran florint sota la il·luminació espaterrant de l’Ana Rovira. Com la resistència brasilera que “empata” (posava el cos col·lectivament davant de les excavadores per impedir la desforestació de la selva), Azkona i Toloza denuncien la barbàrie perpetrada per les multinacionals amb el suport total de les elits econòmiques de la zona, la donen a conèixer, i alhora, aixequen una nova selva dalt de l’escenari on hi tornen les bèsties i flors originals amb tota la seva força i legitimitat primigènia. Una crida a l’acció que emociona. Una gran tercera part d’una trilogia imprescindible. L’última paraula la tindran els arbres. Joan Brossa

Robinson Crusoe, un confinat feliç. Una nova traducció al català més ajustada a l’estil de Defoe recupera una novel·la que el coronavirus dota de renovada vigència

14/08/2020

Una nova traducció al català més ajustada a l’estil de Defoe recupera una novel·la que el coronavirus dota de renovada vigència “Estic abandonat en una illa deserta de mala mort, sense cap esperança de salvació / Però soc viu, i no pas ofegat en el mar com tots els meus companys de viatge (…) No tinc ningú per parlar-hi, ningú que em pugui oferir consol / Però prodigiosament Déu va col·locar el vaixell prou a la vora perquè en pogués treure tot un bé de déu de coses bàsiques…”. Són dos punts de la llista de pros i contres que sobre la seva terrible situació fa Robinson Crusoe, en un dels més famosos passatges de l"obra homònima que el 1719 va publicar Daniel Defoe, la primera novel·la anglesa moderna pel seu pioner realisme i aquest punt falsament autobiogràfic. Robinson era un fidel reflex de la intel·ligència pragmàtica del seu creador, que, llavors amb 59 anys, en va fer un esbós a l"editor, William Taylor, abans d"escriure res, per si no li interessava. El seu olfacte mercantil (de jove s"havia dedicat al comerç) el va portar a basar-se en el coetani episodi real d"Alexander Selkirk, abandonat quatre anys i mig a l"illa Juan Fernández, davan de la costa xilena. Un succés d"impacte en l"època. La funcionalitat de Defoe (autor d"entre 500 i 700 obres, periodista també, mitja Anglaterra perseguint-lo perquè els devia diners) es va traduir en detalls com posar a Crusoe el cognom d"un excompany d"escola o buscar un estil simple que tingués impacte en una classe mitjana tant pel fons del que deia (fe en les pròpies forces, sentit comú, un Déu que socorre, laboriositat…) com per la forma. “És molt senzill, no hi ha cap artifici literari, no hi ha voluntat estètica, tot és molt neutral, col·loquial”, el defineix Esther Tallada, que, 28 anys després de l"última traducció al català, ha traslladat de nou el clàssic per a la Bernat Metge Universal (Alpha). La versió de la reconeguda traductora (el seu Llum d’agost de Faulkner va ser premi Serra d’Or el 2018) és tan feliç com l"oportunitat de recuperar la història d"un home sol en una illa en aquests temps de confinament i separació pel coronavirus. Però molt més valenta, encara, que algunes de les decisions del protagonista. Perquè hi havia en català dues immenses versions que semblava que feien l"obra intocable per a una nova translació a la llengua de Pompeu Fabra. La primera, del príncep dels poetes Josep Carner (Llibreria Catalònia, 1925); després, una altra del no menys prestigiós Joan Fontcuberta (Barcanova, 1992). “Són dos grans precedents i els admiro com a traductors, però hi ha frases de Carner que ja no entenc”, assegura Tallada. “En la seva versió va desaparèixer del tot el col·loquial, és un estil molt més elevat que el de l"obra en si i això perquè el propòsit de la seva traducció és establir un model literari, la seva prioritat era difondre un model de llengua en el marc de la política noucentista, per això exagera l"experimentació estètica i li dona un to arcaitzant que a l"obra no hi és”. La traductora n"ha acumulat un bon nombre d"exemples, com quan el pare de Crusoe es refereix a “la part mecànica de la humanitat”. Ho aclareix: “És una referència a la classe baixa, a la classe social que treballa en tot allò manual, la classe treballadora, diguem-ne”. Tallada va comprovar que Fontcuberta també recuperava aquesta expressió, així com molts àdhucs, que no responen al registre de Defoe. “És evident que va treballar amb la versió de Carner, així que va mantenir bona part dels vicis noucentistes”, conclou. Una altra intervenció notable de la nova versió és l"acurada solució que ha trobat per a mesures, distàncies i termes marins, que va portar Tallada a la biblioteca del Museu Marítim de Barcelona, on es va reunir amb un capità de vaixell jubilat i amb un aficionat a la mar que fa set anys que confecciona un diccionari nàutic. Entre tot plegat, una feina d"un any de traducció de la novel·la i quatre proves de correcció. L"assoliment més significatiu i realista potser és, no obstant això, el que es refereix a la parla d"en Divendres, el serf negre de Crusoe, a qui Tallada dona veu amb un ús vacil·lant dels pronoms febles i reflexius, errors de concordança entre gènere i nombre i, sobretot, li fa utilitzar els verbs en tercera persona del singular. “És com una persona aprèn a parlar una llengua: no aprèn a conjugar; tinc un nebot que és ara, amb tres anys, quan incorpora el jo i el tu; al mateix original de Defoe, en Divendres fa malament el plural d"home, dient mans, i Crusoe se"n riu; jo he fet el mateix”. Més arriscada és l"opció lingüística per la qual el nàufrag es dirigeix a en Divendres com a “macip”, elecció de Tallada que es podria llegir com a políticament correcta avui en temps de Black Lives Matter, i més quan “amo” és la primera paraula que li ensenya Crusoe. “El llibre és un document d"una època de fa 300 anys, tocar res en aquesta línia seria injustificable, pervertir el seu esperit”, assegura. En aquesta línia, defensa la seva elecció: “Crusoe tracta des del primer moment amb respecte en Divendres, que resulta un aprenent magnífic; és cert que li ensenya això d"amo, però li diu sempre my man, amb el possessiu, però mai servent ni criat; jo hi podria haver posat criat, però em va semblar que macip tenia fins i tot regust exòtic i les seves definicions com a jove al servei d"un altre i aprenent m"interessaven; no he volgut maquillar res”, insisteix. Fora de dubte està la vigència de la lectura de Robinson Crusoe, potser avui d"una trista i absoluta actualitat. “Robinson és feliç amb el que té, sap conformar-s"hi i això xoca amb la nostra societat, que no en té mai prou, som massa àvids i això ens fa uns insatisfets eterns”, extreu Tallada. “Robinson ho ha perdut tot i, a partir del que pot salvar, intenta construir-se una vida plena en una illa deserta. Nosaltres, aquests últims mesos, hem deixat de banda coses bàsiques, com la llibertat de moviments, contactes físics, trobades amb els qui estimem, en honor de la supervivència. Ben aviat ens preguntarem què és la vida plena per a nosaltres, a què estem disposats a renunciar i a què no, i en això Robinson Crusoe sempre ens acompanyarà”, exposa Raül Garrigasait, director de la col·lecció i president de La Casa dels Clàssics que l"acull. En qualsevol cas, “Qui no ha estat alguna vegada perdut en una illa deserta? Una illa de l"ànima, una solitud interior”, s"interroga l"escriptor Albert Sánchez Piñol en el pròleg d"aquesta edició d"una novel·la que és tant relat d"aventures com carta de navegació espiritual. El pragmatisme de Defoe.

Recomanacions estivals de Màrius Serra i Enric Gomà: de Rodoreda a Gisela Pou passant per Defoe

13/07/2020

Recomanacions estivals de Màrius Serra i Enric Gomà: de Rodoreda a Gisela Pou passant per Defoe Una nova edició de "Viatges i flors" de Mercè Rodoreda; el clàssic "Robinson Crusoe", de Daniel Defoe, amb nova traducció d"Esther Tallada; "Tot menys la pluja" de Gisela Pou; "Les cuques" de Julià Guillemon; "Dones que no perdonen" de Camilla Lackberg... Són algunes de les lectures que proposen Màrius Serra i Enric Gomà al "Lecturàlia".

El nàufrag feliç

06/07/2020

Rellegir els llibres que t"han impactat en la infància i l"adolescència sempre té un punt de risc agosarat. Aquell Robinson dels meus pocs anys era una edició abreujada, amb il·lustracions. La història era colpidora, excitant, extravagant i fascinadora. Per a un monyicot addicte a les novel·les d"aventures (Verne, Salgari), l"epopeia del nàufrag senyor i emperador únic de la seua illa havia de deixar necessàriament marques al fuselatge. Després van passar els anys. Un dia va arribar a casa, la nova traducció de la novel·la (minuciosa i reexida, la tasca d"Esther Tallada) a la col·lecció Bernat Metge Universal. La lectura d"aquest text m"ha deparat sorpreses agradables i m"ha reafirmat -cosa rara!- en l"emoció que em va deparar aquell primer relat infantil. Trenta o trenta-cinc anys després dels fets, el nou Robinson no m"ha decebut. I això ja és una gran victòria. Se sol considerar el text de Defoe (un grafòman inconsolable i un ciutadà de got i ganivet) un dels moments fundacionals de la literatura anglesa contemporània. Crusoe, ras i curt, és el Quixot dels anglesos, el seu Tirant, la seua Madame Bovary. Albert Sánchez Piñol ho explica molt bé al pròleg de l"edició. No és que l"aventura de Robinson siga modèlica en els vessants diguem-ne socials: la seua és una mirada colonitzadora, jeràrquica i esclavista. Però el que el lector hi veu, indefectiblement, és el relat d"un tipus corrent que, amb la sola ajuda de les seues mans, repta el destí a un torcebraç i n"ix indemne. Hi sura el millor de les novel·les d"aventures de tots els temps: la capacitat de fer somiar, l"excitació d"una empatia solidària, la suspensió de tota credulitat en favor d"una epopeia excitant i magnífica. A Sánchez Piñol li fa gràcia que el nàufrag s"escarrasse a construir-se una cadira de fusta. Una cadira en una illa on pots seure on vulgues? La capacitat de la metàfora es dispara en el que té de tendre engendre civilitzatori, de demostració d"una actitud vital. Robinson és un home i, com a tal, ha de seure en una andròmina apropiada, ni que no puga construir-la bé. L"actitud (és a dir, l"estil) és l"home, i no hi ha res més a dir. El que m"ha sorprés en aquesta nova lectura és el llarg pròleg i el llarg epíleg de l"odissea del naufragi estricte. Defoe s"estén en diverses peripècies abans i després de la vida en l"illa deserta: en el meu text juvenil tot això no apareixia, perquè els seues factors degueren considerar -amb bon criteri- que el que tenia força i interessaria els lectors era el naufragi i la vida en l"illa. No sé si està de moda explicar que, a la majoria de les novel·les llargues, els sobra una bona quantitat de pàgines, però ho pensava fa molts anys i ho continue pensant... Igonore què passava pel cap de l"autor quan va crear la seua narració. Com totes les obres mestres, segurament va ser filla de la casualitat. D"una manera o altra, però, va infantar un relat universal, intemporal i indeleble. Amb un missatge thoreaunià avant la lettre, una moralitat explícita: "Era ara que començava a veure clarament -diu el narrador- fins a quin punt la vida que portava en aquella illa era molt més feliç, a pesar de les tristes circumstàncies en què em trobava, que no pas la vida de depravació, detestable i execrable que havia portat en el passat". El nàufrag feliç, el solitari al seu bosc (Walden), l"últim i l"únic ésser humà a la vista... Una contalla fundacional que, tres segles després, no ha deixat -ni deixarà- d"enlluernar-nos. Joan Garí

Robinson Crusoe al Vostè Primer, de Rac1

29/06/2020

Robinson Crusoe al Vostè Primer, de Rac1

Construir un nou món amb allò que hem pogut salvar del vell. La Casa dels Clàssics publica una nova traducció de ‘Robinson Crusoe’, la sempiterna novel·la d’aventures de Daniel Defoe

25/06/2020

La Casa dels Clàssics ha publicat aquest juny una nova traducció de Robinson Crusoe. Nosaltres, els lectors, llegim alhora Daniel Defoe i Esther Tallada. Hem de fer valdre la traducció d’una obra escrita al segle XVIII en un anglès del XVII. Tallada ens ofereix una feina rigorosa, documentada i doblement lògica; la llengua balla amb coherència entre dos temps: el de l’obra, publicada el 1719, i el nostre. Feia trenta anys que no teníem una traducció completa de la novel·la. El 1992 va lliurar la seva Joan Fontcuberta; era l’última fins avui. Aquest nou ‘Robinson’ és el segon volum de la col·lecció Bernat Metge Universal. Una col·lecció que aspira a publicar “clàssics de totes les literatures i èpoques”, segons explica Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics. La col·lecció va arrencar la tardor passada amb la traducció que Pau Sabaté ha fet de la Ilíada. L’editorial vol ampliar anualment la Bernat Metge Universal amb un nou volum. L’any vinent, avança Garrigasait, arribarà la versió de Miquel Cabal de Crim i càstig, l’obra capital de Dostoievski. Del mite d’Aquil·les al mite de Robinson Amb la publicació de Robinson Crusoe, el lector detecta quin és el concepte dels clàssics que vol projectar la Bernat Metge Universal. “La col·lecció amplia el concepte. Anem més enllà dels clàssics grecs i llatins. Volem promoure una col·lecció que, a un ritme pausat, se centri en clàssics de tots els temps”, apunta Garrigasait. “Vam començar amb una obra fundacional de la literatura grega i europea i ara publiquem un clàssic fundacional de la literatura anglesa. Hem passat del món clàssic, del món antic, a la modernitat. És una declaració d’intencions. Robinson Crusoe és una de les novel·les angleses més antigues. Un clàssic que ha passat a formar part del nostre imaginari, de la mitologia col·lectiva. És una novel·la que s’ha adaptat moltes vegades. Un llibre molt lligat al món juvenil”, afegeix. Pel que fa a la traducció, Garrigasait recorda les dues traduccions catalanes de la novel·la. La de Carner, publicada el 1925 en dos volums a l’Editorial Catalònia, i la comentada anteriorment de Fontcuberta, apareguda el 1992. La Casa dels Clàssics ha volgut la seva pròpia traducció, actualitzada. L’enorme feina l’ha assumit Esther Tallada, de la qual en coneixem versions celebrades de Faulkner (Llum d’agost o Mentre em moria) i adaptacions de Marylinne Robinson o Elizabeth Strout. De Tallada, Garrigasait en destaca la combinació exitosa de rigor i audàcia. “És una persona capaç d’estiregassar la llengua, de jugar-hi, de tractar-la amb llibertat. A més, hem descobert que és una traductora reflexiva. Reflexiona sobre el seu ofici i això es reflecteix en l’epíleg que hem inclòs, una nota on Tallada explica com ha concebut la traducció de la novel·la”. Lectors de Defoe, lectors de Tallada En aquesta peça sobre el taller de la traducció, Tallada detalla que l’encàrrec rebut ha estat el d’oferir una versió “fresca i moderna”. La feina ha consistit en un exercici d’equilibrisme. Seguint l’ordre editorial, la traductora ha procurat no desviar-se de la “prosa planera”, el fil narratiu “àgil i absorbent” i el detallisme “gairebé periodístic” de l’original. Tallada ha treballat la traducció sobre tres eixos: el temporal, el geogràfic i el funcional, és a dir, “el dels temes que s’hi tracten, les realitats que s’hi descriuen o que s’hi donen per fetes”. La traductora no nega la laboriositat de la tasca. Ha calgut dur al català modern una obra escrita en l’anglès del segle XVII. El resultat, diu la traductora, ha estat una adaptació d’estil planer, que tendeix a la col·loquialitat i pràcticament no té “cap artifici formal”. S’ha fugit de “solucions arcaïtzants i de filigranes formals”. Ara bé, l’essència de llengua de Defoe (1660-1731) hi és, es manté: la traducció s’acosta a l’original “en termes estilístics i d’efectivitat”. Allà on Tallada ha hagut de bregar més ha estat en els noms dels vents, la conversió de les unitats de mesura i els càlculs numeraris (especialment el de les moidores, “principal moneda d’or d’intercanvi comercial entre Europa i les Índies Occidentals, particularment durant el segle XVIII”). Per conferir un “cert regust d’època”, Tallada ha optat per escampar algunes paraules i expressions que avui ja no s’usen. El lèxic, doncs, com a eina per injectar antigor. Algunes d’aquestes paraules i expressions són presència d’esperit, infortuni, recapte, aigües cordials o macip. Garrigasait encara destaca una part més del nou ‘Crusoe’, el pròleg d’Albert Sánchez Piñol. La Casa dels Clàssics busca introduir les obres de la Bernat Metge Universal amb el comentari d’un escriptor o pensador que porti i vinculi l’obra estudiada al nostre temps. “Intentem començar amb la mirada –no erudita, no didàctica– d’una persona que intenti llegir l’obra des d’avui. Algú que pensi que diu aquesta novel·la ara”. En aquest cas, el comentari de Sánchez Piñol suma la seva formació en Antropologia, que li permet examinar amb més finesa una novel·la plena de “les idees dels salvatges”, una obra de “descoberta d’altres civilitzacions”. Al pròleg, Sánchez Piñol matisa les crítiques a l’obra i l’autor i apunta al comportament lògic de Crusoe, que actua com “un occidental intolerant, un supremacista incapaç de la menor empatia a les cultures alienes”. “¿Exactament què esperaven, els crítics, d’aquesta portentosa història?¿Que un europeu del segle XVII, en conèixer Divendres i els seus costums, es convertís a l’antropofàgia?¿Que beneís el canibalisme? No. Tota obra és producte de la seva època”, escriu el prologuista. Sánchez Piñol també gosa definir el tema de l’obra i la conclusió és que Defoe treballa “les relacions de l’home amb la natura”. “Robinson Crusoe és el gran text del XVIII que tracta el tema de l’oposició entre la natura i la cultura. Al segle XIX vindrà el Moby Dick de Melville, i al segle XX El vell i el mar de Hemingway”, sosté. Ajudant-se de la cadira que Robinson no aconsegueix construir, l’autor de La pell freda resol finalment l’essència filosòfica d’aquest clàssic. La cadira “no era necessària”. “Els homes, com els animals, s’asseuen. Però només els homes fan cadires. Robinson Crusoe no és, com s’ha dit tantes vegades, un relat de supervivència. És molt més, moltíssim més que això. Crusoe no lluita per sobreviure, lluita per viure. (…) Aquest és el triomf real de la cultura sobre la natura”. Per a Sánchez Piñol, Robinson Crusoe parla, en definitiva, de “les nostres angoixes, patiments i desitjos”. “¿Qui no ha estat alguna vegada perdut en una illa deserta? Una illa d’ànima, una solitud interior. ¿Quin naufragi pot ser més gran i dolorós que el de les nostres esperances i objectius vitals?”. Un clàssic és això: una obra que podem aplicar-nos eternament. “El Robinson sempre té una certa actualitat, però en les circumstàncies actuals en té més encara”, veu Garrigasait, que equival, salvant les distàncies, la situació de Crusoe a la nostra. “Casualment, l’obra lligar amb els neguits més actuals. En Robinson naufraga en una illa deserta i ha de construir un nou món amb el que ha pogut salvar del vell. No parem de reflexionar rsobre coses del món d’abans mentre intentem valorar i promoure aquelles ens porta el nou món”.

Robinson Crusoe es torna a perdre a l"illa. Esther Tallada signa la nova traducció catalana, publicada a la Bernat Metge Universal

24/06/2020

Jordi Nopca "Un mercenari de la ploma, intrigant, mesquí i retorçat", home de "negocis tèrbols, especuladors i suïcides" que "devia diners a mitja Anglaterra". Així defineix Albert Sánchez Piñol a Daniel Defoe (1661-1731) al pròleg de la nova edició del Robinson Crusoe, que acaba de posar en circulació la col·lecció Bernat Metge Universal. L"autor de La pell freda recorda tot seguit que Defoe patia d""elefantiasi literària": la majoria de les més de 500 obres que va escriure són "libels partidistes, opuscles enverinats i pamflets per encàrrec". Entremig d"aquesta quantitat ingent de palla, però, s"hi troben diverses obres que han passat a la història de la literatura, com és el cas de la novel·la picaresca Moll Flanders, la crònica apocalíptica de Diari de l"any de la pesta –en català a Marbot des de fa uns mesos, traduïda per Xènia Dyakonova i José Mateo– i la que es considera fundadora de la novel·la anglesa, Robinson Crusoe (1719), la història d"un mariner que després d"una rècula d"aventures considerable acaba anant a parar a una illa en principi deserta on provarà de viure posant en pràctica tot el que havia après a Anglaterra. "El Robinson ha passat a formar part del nostre imaginari, aportant-hi un mite, el del nàufrag", explica l"editor Raül Garrigasait, que des del grup Som va impulsar la nova col·lecció de la Bernat Metge amb l"objectiu d"oferir clàssics de totes les literatures i èpoques. Després d"una nova versió de la Ilíada, a càrrec de Pau Sabaté, i abans d"incorporar el Crim i càstig de Fiodor M. Dostoievski al catàleg l"any que ve –se n"està ocupant Miquel Cabal–, arriba la novel·la més coneguda de Defoe. "Cada generació l"ha anat traduint. Hi ha la versió clàssica de Josep Carner [1920] i la de Joan Fontcuberta [1992], que ja té gairebé 30 anys", comenta Garrigasait. Un repte assolit La Bernat Metge ha encarregat el repte a Esther Tallada, que anteriorment ha traduït William Faulkner, Marilynne Robinson, Sherman Alexie i Elizabeth Strout. "És una novel·la de la qual ens separen 300 anys. Ha requerit una gran feina de documentació, de recerca i d"intuïció –explica Tallada–. La consigna era oferir un català modern i planer, però calia treballar cas per cas". La traductora es va marcar que "la prosa ràpida i àgil" de Daniel Defoe es pogués llegir amb facilitat, però sense acudir a anacronismes. No hi apareixen paraules com "aristocràtic", "antropofàgia", "autòcton" i "instal·lar" perquè tot i que serien les que faríem servir ara, són expressions massa modernes per al món de Crusoe. Passa el mateix amb el concepte de classe mitjana. A l"inici de la novel·la, el pare de Robinson aconsella al fill que el millor que pot fer és acabar formant part de la classe mitjana, perquè no es tenen les grans preocupacions dels poderosos ni es passen les penúries de la gent més modesta. "Vaig acabar optant per fer servir estaments, la paraula que hagués tocat per l"època", diu la traductora. Esther Tallada assegura que ha "practicat moltes matemàtiques" amb la nova traducció del Robinson. "El personatge és precís a l"hora de donar mesures del pes de líquids i àrids, i també de les longituds –explica–. L"opció fàcil hauria estat parlar de l"equivalent actual de les mesures angleses, els nostres quilos i litres, però em feia mal a les orelles. Vaig arribar a la conclusió que havia de fer servir unitats antigues, però les nostres". Així, a la versió de la Bernat Metge Universal abunden les quarteres, els picotins i els peus, la manera òptima de traslladar el món de Robinson Crusoe al lector actual respectant les mesures catalanes vigents al segle XVIII. "A banda de la recerca exhaustiva que calia fer, a l"hora de calcular les equivalències hauria de passar inevitablement estandarditzats, que m"havien de fer de pont", escriu la traductora en un epíleg enlluernador sobre la seva feina amb la novel·la. És un doble plaer, acudir al nou Robinson: el llibre manté l"estatus de clàssic –es rellegeix encara amb admiració–, i a més s"ha trobat la llengua perfecta per transmetre les peripècies del viatger, que tan aviat pateix "infortunis" com "fa la coneixença d"algú", en Divendres, per exemple, que no és descrit com a "esclau", sinó com a "macip". "Un macip és també un aprenent o un servent jove d"algú. Crusoe sempre el tracta amb respecte", diu Tallada. "M"hi he arribat a trobar bé, a l"illa de Robinson –afirma la traductora–. Es conforma i és feliç amb el que hi ha a l"illa, a diferència del que ens passa a nosaltres, que sempre volem més i més. No sé si això ha canviat amb el confinament, potser sí. Robinson és un personatge capaç de fer moltíssimes coses amb les mans, des d"una cadira a una palissada, pots de terrissa, canoes, una borda...". En aquest sentit, Raül Garrigasait recorda que l"època de Robinson Crusoe va ser "l"última en què els contemporanis podien dominar la tecnologia, i això els permetia tenir una relació molt directa i viscuda amb l"entorn". Tres segles després, si anéssim a parar a una illa deserta amb un mòbil sense cobertura ni bateria, l"última tecnologia no ens serviria absolutament de res.

Robinson Crusoe en època de confinament

20/06/2020

Apareix una nova traducció, d"Esther Tallada, d"aquest clàssic de Daniel Defoe, publicada per la Casa dels Clàssics, amb pròleg d"Albert Sánchez Piñol ’30 de setembre del 1659. Jo, el pobre desgraciat d’en Robinson Crusoe, havent naufragat durant un temporal esfereïdor a les envistes de terra ferma, vaig arribar mig mort a la platja d’aquesta illa trista i desolada, que vaig batejar com l’Illa de la Desesperança, després d’ofegar-se tots els companys que anaven a bord amb mi.’ La Casa dels Clàssics, dins la col·lecció Bernat Metge Universal, acaba de presentar una nova traducció de Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, a càrrec d’Esther Tallada i amb pròleg d’Albert Sánchez Piñol. És el segon títol d’aquesta col·lecció de clàssics de tots els temps, que va començar l’any passat amb la Ilíada, d’Homer, traduïda per Pau Sabaté i amb pròleg d’Enric Casasses. Tal com explica Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics, mentre la Ilíada és l’obra fundacional de la literatura grega i europea, Robinson Crusoe és l’obra fundacional de la literatura moderna. De manera que aquests dos primers títols s’han de considerar una declaració d’intencions. Segons Garrigasait, Robinson Crusoe ha passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu europeu i ha donat vida al mite del nàufrag. Que una obra literària aconsegueixi formar part de l’imaginari col·lectiu és a l’abast de molt poques obres, potser de Hamlet, Faust, Dom Joan i poques més. Per això, cada generació té el seu Robinson: el 1925, fou Josep Carner que en va fer la primera traducció. Fa gairebé trenta anys, el 1992, Joan Fontcuberta en va fer una de nova. I ara li van encarregar la traducció a Esther Tallada, una traductora amb un prestigi aconseguit, sobretot, per les traduccions que ha fet de novel·les de William Faulkner i de Marilynne Robinson, entre més. Robinson i els nostres neguits L’editorial va demanar a l’escriptor Albert Sánchez Piñol que n’escrivís el pròleg, sobretot pensant en la seva condició d’antropòleg. Aporta la mirada del lector preocupat pel moment que vivim. Robinson Crusoe és una novel·la que, com apunta Raül Garrigasait, explora la relació amb l’altre, aquell que no pertany a la cultura occidental. I és un clàssic que avui esdevé una metàfora de les nostres vides. ‘En aquests temps de pandèmia i confinament, qui no s’ha trobat perdut i qui no s’ha plantejat si cal reconstruir el món? No ens imaginàvem que publicaríem aquest clàssic després d’un naufragi col·lectiu. No ens podíem imaginar que el llibre lligaria tant amb els nostres neguits, entre els quals hi ha el fet de preguntar-nos què volem salvar i què hem pogut salvar per construir un món nou.’ Continua Garrigasait: ‘Robinson no construeix les coses només per sobreviure, sinó que ho fa per viure bé. No ho fa per no morir-se de gana, sinó que vol viure una vida plena. I això són idees que avui ens parlen molt directament.’ La traducció Esther Tallada, de feina meticulosa, reflexiva, rigorosa i alhora amb capacitat per a jugar amb la llengua, s’ho va pensar una mica abans d’acceptar el desafiament de traduir aquest clàssic modern: ‘Em proposaven un llibre fundacional de la literatura moderna, que s’havia escrit el 1719, tres segles enrere. Em feia il·lusió però també em feia molt de respecte. Vaig saber d’entrada que hauria de fer molta recerca i que tenia un gran repte davant, el de com fer front a la distància temporal. Defoe era periodista i escrivia amb molt de detallisme, per exemple, les parts d’un vaixell. Dominava el llenguatge nàutic, les maniobres, les marees, els temes astronòmics… Me’n vaig anar al Museu Marítim a buscar suport i vaig anar a petar amb en Washington Garcia, que elabora un diccionari nàutic, i també vaig conèixer una dotzena de capitans jubilats que treballen en la catalogació de fotografies. En Washington i un d’aquests capitans em van ajudar a situar-me i a traduir amb precisió cada terme nàutic. En aquest sentit, vaig segura.’ Pregunten a la traductora si va tenir en compte les traduccions anteriors o si les va consultar. Tallada explica que sí, que es va mirar les dues traduccions fetes en català durant el segle XX, però que no els va fer gaire cas: ‘La d’en Carner és molt arcaïtzada, molt noucentista. Perquè la intenció de Carner amb aquesta traducció era contribuir a crear una llengua literària.’ ‘Les prioritats i els paràmetres de Carner no em servien, perquè l’encàrrec era utilitzar un català modern i fidel a l’original. Defoe va escriure Robinson Crusoe amb un anglès molt planer, ple de frases llargues, a vegades mal puntuades, amb un vocabulari popular. Carner no ho va fer, això. I la traducció de Fontcuberta ha quedat una mica al mig, perquè encara té fórmules arcaïtzants.’ Amb tot, reconeix que d’aquí a trenta anys, la seva traducció ja no servirà per a la següent generació, sobretot per la manera com parlen avui els joves, amb una llengua empobrida, sense pronoms febles… En aquest sentit, Tallada es mostra força pessimista. La de Tallada és una traducció amb detalls que et fan viatjar, diu Garrigasait, mantenint un cert paral·lelisme amb l’època (per exemple, les mesures es fan amb pams i altres estratègies, però mai amb el sistema mètric decimal, que encara no s’havia establert); i també es marca amb algunes paraules que tenen un cert gust d’època: ‘infortuni’, ‘recapte’, recupera ‘macip’ per no dir ‘esclau’… Robinson més enllà de l’etiqueta ‘Quina relació has tingut amb el personatge?’, demana Garrigasait a la traductora. I ella que li diu: ‘Li vaig tenir enveja. Ell es va passar vint-i-sis anys en una illa, que potser són molts, però passar-me un parell d’anys en una illa, sola, fent cistells, pots de fang, cultivant cereals i cuidant bestiar… Això sí que li envejo. I això té molta relació amb fer-te una vida. I és un personatge entranyable.’ I aleshores, Garrigasait aporta un nou apunt sobre Robinson, la mirada agraïda i meravellada que té sobre les coses. I per il·lustrar-ho, en llegeix un fragment que comença dient: ‘Però tot d’un plegat, al cap d’un mes dia amunt dia avall, vaig veure unes tiges d’una cosa verda que brotaven de terra i que em vaig imaginar que eren d’alguna planta que fins llavors no havia vist, però, ai la meva sorpresa i el meu profund astorament quan, al cap d’uns quants dies més, vaig veure deu o dotze espigues d’un ordi gemat i lluent ben bé com l’europeu, o més aviat com l’ordi anglès. […] És impossible d’expressar com vaig quedar de confús i desconcertat arran d’aquesta descoberta. Fins llavors jo havia obrat sense cap mena de fonament religiós: tenia escassos coneixements de religió i no se m’havia acudit d’atribuir res del que m’havia passat a cap altra cosa que a l’atzar.’ Diu el president de la Casa dels Clàssics que Robinson no és tan sols un representant de l’imperialisme europeu, com s’ha dit tantes vegades, sinó que fa reflexions de fondària, com quan descobreix els caníbals i, després d’un primer moment de consternació, entén que no són més assassins que els cristians que maten per conquerir ànimes.

Robinsons, salvatges, civilitzats i esclaus

19/06/2020

El passat mes de maig The Guardian va publicar una crònica sobre sis adolescents polinesis que entre els anys 1965 i 1966 varen passar quinze mesos en una illa deserta. No són precisament notícies fresques, sobretot tenint en compte que no era una història desconeguda. Però la pàgina del diari ha estat compartida centenars de milers de vegades i acumula milions de visites. Potser el seu interès és que és una història verídica que dialoga amb algunes de les nostres ficcions més estimades. La novel·la amb illa per antonomàsia és Robinson Crusoe. Devem haver llegit més Verne i Stevenson que Daniel Defoe, però el seu heroi de la supervivència fixa aquest universal de la imaginació humana: el nàufrag a l’illa deserta. La novel·la és un producte del segle XVIII, en què la naturalesa no és cap mare que obre les braços amorosos perquè hi tornem, sinó l’àmbit de les amenaces. La tasca de l’home és sotmetre-la. La gran gesta de Robinson Crusoe és arribar a fer pa: aconseguir que les poques llavors que ha salvat del vaixell esdevinguin espigues, i després segar, moldre, pastar i coure. I civilitzar un salvatge, naturalment. Un al·legat de la Il·lustració. De llavors ençà, moltes novel·les han dialogat, explícitament o no, amb Robinson Crusoe. Ho fa sense amagar-se’n Divendres o els llimbs del Pacífic, de Michel Tournier, una paràbola lírica en què el nàufrag retrocedeix a un paganisme feliç. I ho fa sense dir-ho El Senyor de les Mosques, el llibre més famós del Nobel William Golding. El titular que dona The Guardian a la crònica esmentada és una bona demostració de la celebritat d’aquest llibre: “L’autèntic Senyor de les Mosques: què va succeir quan sis nois varen ser nàufrags durant quinze mesos”. Recordem que a la novel·la de Golding els nàufrags són un grup d’infants o adolescents que, una vegada arribats a l’illa, es perden per camins de lluites de poder, violència i ritus primitius. Esdevenen els salvatges que Crusoe contemplava aterrit: es pinten les cares, dansen frenèticament, ofereixen sacrificis a una deïtat estranya i arriben a l’assassinat. Sota la fina capa de vernís de la civilització hi ha el salvatge violent, ens vol explicar Golding. I ara resulta que hem trobat una història real que ho desmenteix. L’any 1966 un vaixell australià va rescatar sis nins d’entre tretze i setze anys que havien passat més d’un any a "Ata, una illa deserta de menys de dos quilòmetres quadrats, a l’extrem meridional de Tonga. Els joves procedien de Nuku’alofa, capital de l’arxipèlag, i havien sortit a navegar amb una barca robada. Els va sorprendre una tormenta que els va tenir vuit dies a la deriva abans d’arribar a l’illa. ‘Ata va ser la seva llar des del mes de juny del 1965 fins al setembre de l’any següent. S’hi varen organitzar prou bé: havien establert una comuna amb hort, sistema de recollida d’aigua de pluja i gimnàs. El comportament d’aquests joves sembla imaginat per un escriptor que vol fer una lloança de com la civilització occidental i cristiana ha arribat a tots els confins de l’univers: resaven, jugaven a bàdminton i es varen comunicar amb el capità del vaixell australià en un anglès perfecte. Hi ha un detall que sembla que un guionista ha posat expressament per desmentir Golding. Els nàufrags de ficció del novel·lista britànic es varen proposar des del primer dia mantenir un foc permanent, a fi que els vaixells que passassin els poguessin albirar. No ho varen aconseguir. Els joves polinesis reals varen marcar-se el mateix objectiu, el varen mantenir i això va fer possible el rescat. Però totes les històries tenen moltes arestes, sobretot les del món real. Resulta que ‘Ata, l’illa deserta amb pista de bàdminton i foc permanent, té una cara fosca, encara que l’hàgim d’anar a cercar cent anys enrere. El 1965 ‘Ata era una illa despoblada, però no ho havia estat sempre. Havia tingut pobladors polinesis fins a un dia nefast del 1863, en què un vaixell esclavista hi va desembarcar i se’ls en va emportar. Als mars de sud també hi ha una història llarguíssima i tràgica de tràfic d’esclaus. Els antics pobladors de la nostra illa, abans de ser segrestats per la civilització, hi havien tingut aus de corral. El 1965 els joves procedents de la capital de Tonga en varen trobar la descendència, que els va ajudar a sobreviure. Un regal dels vells salvatges.

"Robinson Crusoe", la Casa dels Clàssics recupera una història per a un món nou

19/06/2020

El nàufrag Robinson Crusoe, com recorda el president de la Casa dels Clàssics, Raül Garrigasait, construeix un món nou a partir de tot allò que ha pogut salvar del vell. En temps de desconfinament i avenços cap a la nova normalitat, els paral·lelismes són inquietants i les peripècies del personatge creat per Daniel Defoe, més actuals que mai. Aprofitant aquest desgel després de l"aturada editorial que va comportar l"estat d"alarma, La Casa dels Clàssics ha presentat avui el nou volum de la biblioteca Bernat Metge Universal, Robinson Crusoe de Daniel Defoe, amb traducció d"Esther Tallada i pròleg de l"antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol. Traduïda anteriorment al català per Josep Carner i Joan Fontcuberta, Garrigasait ha defensat la necessitat que cada generació tingui la seva traducció d"aquesta novel·la que va molt més enllà de l"aparent història –escrita en forma de falsa autobiografia i publicada per primera vegada l"any 1719– d"un nàufrag que passa gairebé trenta anys en una illa aparentment deserta del Carib, sinó que que planteja tots els grans dubtes morals, filosòfics, vitals i socials de la Modernitat. En aquest sentit, el president de la Casa dels Clàssics ha recordat que, com recorda Sánchez Piñol al pròleg, un clàssic "sempre és una metàfora de les nostres pròpies vides", però, els darrers esdeveniments li atorguen un nou valor, ja que pel prologuista, Robinson "no lluita per sobreviure, lluita per viure" en un combat que esdevé el símbol de la cultura sobre la natural i de la moral –la de la seva època, per descomptat i a llum del debat sobre el racisme, l"obra és controvertida–, però d"una moral que el fa home. Després de viure el confinament provocat per la pandèmia de coronavirus, "després de passar tants setmanes tancats a casa i de veure com s"esfumaven moltes coses que donàvem per fetes, la seva solitud i les seves reflexions sobre la justícia i la civilització ens poden semblar més properes que mai", assegura el president de la Casa dels Clàssics. Esther Tallada, reputada traductora de William Faulkner, s"enfronta en aquest cas a un nou registre, l"anglès del segle XVIII, traslladant al català la vivesa i la familiaritat coloquial de l"original. Per aconseguir-ho, ha hagut de documentar-se a bastantament amb especialistes en la marineria i autèntics capitans de vaixell, obviar termes anacrònics –referències a classes socials inexistents a l"època, al sistema mètric decimal–, però també descartant l"arcaisme, sense perdre l"exotisme i el regust d"un temps. En aquest sentit, un dels dubtes era com descriure Divendres, l"indígena que Crusoe salva dels antropòfags i educa i bateja. A la novel·la, Crusoe s"hi refereix com "my man", que Tallada tradueix com a "macip", paraula polisèmica que podria descriure tan l"aprenent, com el servent. La parla de Divendres, també ha estat un dels esculls, evitant el llenguatge dels indis del Far West, però remarcant les dificultats a l"hora de construir les frases d"algú que apren la llengua. La Casa dels Clàssics ha aprofitat la presentació de la nova traducció de Robinson Crusoe per anunciar el nou lliurament de la Bernat Metge Universal: Una nova traducció de Crim i càstig, de Fiódor Dostoyevski, a cura de Miquel Cabal i amb pròleg de l"escriptor Francesc Serés.

Bernat Metge Universal publica nueva traducción catalana de "Robinson Crusoe"

18/06/2020

La colección Bernat Metge Universal prosigue la publicación de clásicos de la literatura en catalán, iniciado en 2019 con "La Ilíada", con un segundo volumen, el "Robinson Crusoe" de Daniel Defoe, traducida por Esther Tallada. El editor Raül Garrigasait ha explicado este jueves en conferencia de prensa que la colección aspira a "publicar clásicos de todas las literaturas y de todas las épocas, con lo que se amplía el concepto de clásico, que hasta ahora eran clásicos griegos y latinos". Este "Robinson Crusoe" es "una declaración de intenciones", por tratarse de "la obra fundacional de la novela inglesa moderna", que además "forma parte de la mitología colectiva", hasta el punto de que cada generación ha traducido esta novela de Defoe e incluso ha hecho adaptaciones para los lectores más jóvenes, ha señalado Garrigasait. De traducciones completas Garrigasait ha destacado la histórica de Josep Carner y la que hizo hace treinta años Joan Fontcuberta. En el prólogo de la obra, el escritor y antropólogo Albert Sánchez Piñol se pregunta por qué es un clásico: "los libros clásicos siempre son una metáfora de nuestras vidas; y todos nos hemos despertado algún día convertidos en escarabajo, o en una isla desierta, en la que hemos perdido todo y debemos reconstruir el mundo", anota. Para Garrigasait, esta novela tiene muchas coincidencias con el mundo que vivimos estos días de pandemia, encerrados en las casas, ya que, "todos, como Robinson, deberemos pensar en los próximos meses qué cosas del pasado queremos salvar". Para Sánchez Piñol, "más que una novela de supervivencia, es una novela sobre la capacidad humana de vivir, e incluso de vivir con placer en las circunstancias más adversas". Esther Tallada, traductora de Faulkner, ha precisado que ha vertido la obra original a "un catalán moderno, evitando expresiones arcaizantes, lo que no quiere decir que haya algunas pinceladas, e incluso recurriendo a la lengua coloquial, que era la que utilizó Defoe". Para 2021, la Bernat Metge Universal contará con una nueva traducción al catalán de "Crimen y castigo" de Tolstoi, que será realizada por Miquel Cabal y con prólogo de Francesc Serès, "una nueva versión cien años después de la última, que hizo Andreu Nin". EFE.

El clàssic anglès ‘Robinson Crusoe’ amb pròleg d’Albert Sánchez Piñol se suma a la Bernat Metge Universal

18/06/2020

Mig any després que la ‘Ilíada’ traduïda per Pau Sabaté inaugurés Bernat Metge Universal, una col·lecció de la Casa dels Clàssics del grup Som, es publica ara ‘Robinson Crusoe’ de Daniel Defoe que ha estat traduïda per Esther Tallada i que inclou un pròleg de l’escriptor Albert Sánchez Piñol. Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics, ha manifestat que ‘Robinson Crusoe’ és “un clàssic fundacional de la literatura anglesa i de la modernitat”. Així mateix, ha reivindicat la vigència de l’obra i els seus lligams amb els moments actuals de desconfinament. Garrigasait també ha anunciat que el següent llibre de la col·lecció serà ‘Crim i càstig’ de Dostoievski. Garrigasait ha recordat que la col·lecció Bernat Metge Universal es va presentar amb la ‘Ilíada’, “l’obra funcional de la literatura grega i europea”, i el segon volum és la traducció de ‘Robinson Crusoe’, “un clàssic fundacional de la literatura anglesa i de la modernitat”. En català, ‘Robinson Crusoe’ havia estat traduïda anteriorment per Josep Carner i per Joan Fontcuberta. El president de la Casa dels Clàssics ha declarat que ‘Robinson Crusoe’, “com a clàssic sempre és una metàfora de les nostres vides”, però, ha afegit, no s’imaginaven quan treballaven en el llibre que el publicarien en plena pandèmia i després d’un confinament tan dur. “És una novel·la que lliga amb els neguits d’avui i actuals, Robinson naufraga a una illa deserta i intenta construir un món nou a partir de tot allò que ha pogut salvar del vell i nosaltres durant totes aquestes setmanes reflexionem quins coses del món d’abans volem salvar i quines del món nou volem valorar i cuidar”. Ha assenyalat que els pròlegs de la col·lecció intenten que els facin escriptors i pensadors que llegeixin les obres des d’avui “no necessàriament amb una mirada erudita ni didàctica, sinó amb la voluntat de pensar què diu la novel·la” en l’actualitat. En aquest cas, Garrigasait ha destacat que Sánchez Piñol n’ha realitzat el pròleg. La traducció Esther Tallada ha explicat que es va enfrontar a la traducció d’aquest clàssic amb “molt de respecte perquè és un clàssic funcional de la modernitat”. Tallada ha reconegut que no és experta en anglès antic i l’obra va ser escrita fa tres segles. “L’anglès, però, no era tan diferent, tot i que hi ha girs i paraules en què s’ha desplaçat el significat”. La traductora ha manifestat que ‘Robinson Crusoe’ és una “novel·la d’aventures, que flueix amb una prosa ràpida i àgil amb un català moderna” i amb alguns fragments amb un llenguatge col·loquial, tenint l’obra original com a referència. ‘Crim i càstig’Garrigasait també ha anunciat que el següent llibre de la col·lecció serà ‘Crim i càstig’ de Dostoievski amb traducció de Miquel Cabal i amb el pròleg de Francesc Serés. “Serà la primera nova traducció de ‘Crim i càstig’ després de la traducció d’Andreu Nin fa 100 anys”, ha apuntat. Casa dels ClàssicsLa Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament que reivindica la vigència dels clàssics i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles per a un públic ampli i transversal. La institució es concep amb vocació europea per vetllar per un patrimoni universal i també com a un projecte de futur, durador i constant, que va més enllà de la conjuntura de cada moment.

Presentació de la nova traducció de Robinson Crusoe

18/06/2020

Una conversa entre Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics, i Esther Tallada, traductora de l"obra. Es va emetre en directe el dijous 18 de juny a les 18.30 h a través de l’Instagram Live de Laie

Autor: Defoe, Daniel

Daniel Defoe (Londres, 1660 - ibidem, 24 d'abril de 1731) fou un destacat periodista i escriptor anglès, considerat el fundador de la novel·la realista a la Gran Bretanya. Va escriure obres de temàtica variada: de política i història fins a un tractat moral sobre les relacions domèstiques. Després de passar gran part de la seva vida com periodista, en tres anys publicà tres obres literàries que l'han fet cèlebre (tot i que va escriure més de 500 obres), entre elles "Les aventures de Robinson Crusoe" (1719).


Otras imágenes del libro